'Post mortem'

Se’m fa difícil, per no dir impossible, imaginar-me algun dels meus familiars més directes que han mort en els darrers anys immortalitzat en una fotografia després del seu decés: a casa allitats, ben vestits i en posició de repòs etern. És el primer que vaig pensar quan l’Arxiu Nacional ens va oferir en la seva Peça del mes unes fotografies de principi del segle passat del gènere anomenat post mortem. I el pensament em va portar a una reflexió: el fet de creure inimaginable haver realitzat una fotografia d’aquestes característiques al pare o a la mare, és aprensió? Temença a la mort? Considerar-ho un punt de macabre i morbós? O és que al llarg del temps hem canviat els rituals al voltant d’un difunt? I a conseqüència de què s’han produït aquests canvis? Segurament hi ha una mica de tot plegat que ens ha portat que, un segle després, la nostra relació amb la mort sigui molt diferent a com la tenim avui en dia. L’Isidre Escorihuela ens dona unes quantes pistes que ens ajuden a contextualitzar el perquè de l’existència d’aquest tipus de fotografies a l’època. Lluny de ser un acte morbós, era un acte d’estima cap al difunt. La mort era molt propera a la persona, les vetlles es feien a casa, rodejades de familiars i amics, no existien els tanatoris. Ni tampoc hi havia tanta facilitat de fer fotografies com ara, així que el retrat post mortem esdevenia un record de la persona estimada que es podia trobar en el mateix àlbum familiar al costat de les fotos de casament, naixements o aniversaris. No hi havia gaires fotografies més que aquestes i, per tant, era un record més de la persona estimada.