Tot allò que l'Álvaro ens ensenya de la vida

Ja fa un any i mig que em van venir a visitar l’Ester i el David. Ella és amiga de tota la vida, i amb ell, el seu marit, ens coneixem des de fa vint anys. Els dos són catalans enamorats d’Andorra, ella apassionada de les botigues, i ell de recórrer camins i carreteres amb la seva bicicleta. Sempre venen amb la seva caravana, diuen que els dona més llibertat i confort, així que ens trobem al càmping Valira d’Andorra la Vella per dinar a la fresca de l’agradable estiu andorrà.

Allà els vaig comentar que havia començat a escriure articles al diari, i que feia unes setmanes que no se m’ocorria cap tema interessant. Continuàrem xerrant sobre la sortida en bicicleta que ell havia fet al matí fins als Cortals d’Encamp. De cop, em va venir un rampell, i vaig prometre al David, entre rialles dels presents, que escriuria sobre les bicicletes i el ciclisme a Andorra. Dit, i no fet, com a mínim fins avui.

Hi ha dos motius pels quals escric articles, un és personal i l’altre col·lectiu. El personal, donat que al poc temps d’arribar a Andorra no coneixia gairebé ningú, em va semblar una bona manera d’integrar-me i apropar-me a la gent del país, donant-me a conèixer mitjançant l’escriptura, compartint amb els lectors les meves vivències, reflexions, sentiments, inquietuds...

El motiu col·lectiu és per despertar la reflexió. Gaudeixo i m’apassiona llegir o escoltar altres persones que em fan pensar, i trobo interessant i generós seguir la cadena, i posar sobre la taula temàtiques que convidin els altres a reflexionar també, a partir, continuant o contradient els meus arguments, i intento fer-ho des de el sentiment, des de l’emoció, des de la sensibilitat, doncs opino que és la millor manera de despertar consciències, de sacsejar sentiments i exterioritzar emocions que ens uneixin en uns fins comuns dintre d’una societat que cada cop ens va tornant més egoistes, individualistes i escèptics.

I soc aquí. Són quarts de quatre de la matinada d’un dijous i no em ve al cap res que conjugui les bicicletes amb les motivacions que em porten a escriure. Amb l’afegit i la responsabilitat que aquest article anirà il·lustrat pel dibuix que ha fet l’Álvaro. Ell és un adolescent alumne del programa Joves en Inclusió (JEI), de la Fundació Privada Tutelar del Principat d’Andorra, i amb l’excusa de fer un dibuix per acompa­nyar aquest article sobre bicicletes ha estat treballant competències a assolir en el programa d’inclusió.

No el puc defraudar. Si aconsegueixo que en surti un bon article, serà llegit i compartit per la gent i amb això donarem visibilitat i despertarem consciència a la realitat de l’Álvaro i dels seus companys, així que em quedo mirant el seu dibuix... i és llavors quan l’Álvaro, amb el seu innocent treball, em comença a donar lliçons de vida.

Fixem-nos en primer lloc en tots els colors que ha utilitzat. Quan un nen es llança a fer un dibuix, té molt clar que els dibuixos tenen colors, i com més millor. En canvi, quan som grans (i es pressuposa que més madurs, més savis, més intel·ligents), si algú ens diu de fer de forma espontània un dibuix i ens apropa un paper, l’últim que reparem és d’anar a buscar colors. Probablement agafarem el llapis o el bolígraf, i començarem a pensar en proporcions, en mesures, simetries, perfeccions... però no en colors. Ras i curt, a mesura que ens fem grans ens anem enfosquint, si més no, perdem els colors.

L’Álvaro ja no és un nen, és un adolescent amb les seves particularitats i diversitats, però no té al cap les nostres ximpleries, ambicions, enveges, rancors, lluites, competicions, inseguretats, venjances... potser per això, la seva percepció de la vida continua portant els colors intrínsecs encara que vagin passant els anys, i nosaltres ens perdem per altres camins i en ells, perdem els colors que té la vida.

Fixem-nos també en les orelles, els braços i els peus. Per l’Álvaro, és important recalcar que una orella és una orella, i per això la pinta d’un altre color, perquè no és part de la cara, és una orella! Té molt clares les coses simples i per això li dona importància i ho demostra amb un color diferent. Quan ens fem grans, deixem de banda les coses més simples, les despullem dels seus colors, i parem atenció a aspectes complexos, que probablement no entendrem ni controlarem mai o no ens reportaran res i ens creen tal angoixa que, sense adonar-nos-en, ens anem enfosquint.

L’Álvaro ha escrit el seu nom, potser li han dit que ho faci, però l’ha escrit tres vegades, està recalcant que se sent orgullós, amb poquet n’ha tingut prou per sentir-se satisfet, és feliç. Nosaltres, els adults, realment en tenim prou amb poc per sentir-nos feliços i satisfets?

Ha pintat les quatre mans i els quatre peus dels dos personatges amb vuit colors diferents. Potser és fruit de l’atzar, perquè ell no valora l’estètica, la imatge, quedar bé, ell sap que són mans i peus i prou, en té consciència perquè les pinta, tota la resta és superficial, estèril, i tan sols ens crea diferències entre humans, ens classifica, i amb la classificació ens agrupem i donem l’esquena als altres que no comparteixin la nostra imatge, estètica, pensament. És més, els ataquem, els volem destruir o aïllar. D’aquestes coses l’Álvaro no hi entén, perquè no existeixen al seu particular món, i en conseqüència no l’angoixen ni el preocupen.

Seguiria buscant més lliçons de vida en el seu dibuix, però prefereixo deixar-ho aquí, escriure menys lletres i així deixar més espai al seu dibuix, que és realment el protagonista i el que aporta més valor i reflexió en aquest article.

L’Álvaro ha fet el dibuix, l’ha viscut amb colors i ha sigut feliç amb les coses simples. L’ha entregat i segurament avui ni se’n recorda, i estarà feliç vivint els colors d’allò que tingui al davant ara mateix. Jo en canvi, quan acabi aquest paràgraf, enviaré l’article, estaré neguitós i pendent de quan sortirà publicat, i quan es publiqui, estaré pendent de la seva repercussió per veure si he complert o no les meves dues motivacions... fins i tot en això, l’Álvaro m’ha donat una altra lliçó.

David, ja ho has vist, finalment no he aconseguit parlar de les bicis. L’Álvaro, en canvi, com pots veure, sí que les va pintar... fins i tot les va omplir de color.