Capri

Necessito riure. Potser no us ho sembla, però, als qui sempre estem de broma, la processó ens sol anar per dins. I la meva processó interna ja comença a ser massa llarga i el ciri curt. Necessito riure, encara que sigui de les misèries, pròpies o alienes, amb què anem ensopegant o del riure mateix d’altres tarambanes com jo que riuen per no plorar o que fan el boig per no passar l’aigua.

Que n’és de difícil riure amb ganes i, sobretot, fotre’ns-en de nosaltres mateixos! Darrerament no em fan gràcia ni les beneiteries que llegeixo en grans titulars o que sento pels carrers o en els mitjans de comunicació sense necessitat d’escoltar gaire. I trobo a faltar Capri. El “Capri, c’est fini...” de l’Hervé Vilard, no; en Joan Camprubí i Alemany, en Capri, els monòlegs del qual m’empassava en el tocadiscs nou de trinca que m’havien comprat a Andorra i que vaig acabar memoritzant. I el sento com si fos ara i somric: “Fulles, fulles! Fulles de pàmpol! Fulles d’escarola!... Remei català: si et fa mal, posa-t’hi fulles!”

En Capri, ai senyor, com el “Rey de los Mares”, que “amarrat al port ja tremolava” i que sabia que, en el fons, ben en el fons, tothom, fins i tot les sogres, són bones persones. Avui fa vint-i-un anys que en Capri va salpar d’aquesta illa i hi va deixar els quatre micos que hi fem monades fins que, sigui pel papu o simplement perquè ens descuidem de respirar, ens anem morint “de mico en mico”. I se’n va anar amb aquell “abraci’m, que no ens veurem mai més” i pensant que era “un gran dia, un dia gran, un dia d’aquells que dius: carai, quin dia!”.

Ara que tots plegats estem malalts dels nervis (“Però algú sap què són els nervis? Algú els ha vist alguna vegada?”), els qui tenim les butxaques plenes de teranyines no hauríem de fer cap declaració a l’Agència Tributària, perquè “què n’ha de fer el ministre d’Hisenda del que guanyo o deixo de guanyar?”, i els qui les tenen carregades es podrien fer cases amb tres piscines: “Una per a l’aigua freda, una per a l’aigua calenta i una altra sense aigua per als qui no saben nedar.”

Hi ha qui afirma que tot plegat “és una estafa col·lectiva”, però l’humor se me’n va i la tristesa i el papau es queden. “Si de cas, que marxi tothom, aquí!”