Quants som?

Una altra vegada apareixia dijous al Diari el càlcul estadístic dels habitants “reals” d’aquest país. Val a dir que més que un eren dos comptes diferents i amb divergències notables quan a la conclusió.

Temps era temps, a l’inici de la vigència de la Constitució, quan alguns periodistes explicaven (explicàvem) als col·legues arribats de l’estranger les peculiaritats diferencials del nostre sistema polític i social, de les institucions i càrrecs que eren propis i diferents, on batlle no és alcalde com “a baix”, el parlament es diu Consell General... i així successivament. De vegades, posats a fer, ho preguntessin o no, acabàvem descrivint que, encara aleshores, obtenir dades oficials –de les administracions i encara més del sector privat– requeria fer periodisme d’investigació.

Les xifres eren més aviat inaccessibles, mancaven tota mena d’estadístiques fins que l’activitat del CRES ha anat a poc a poc dibuixant el panorama sociològic nacional. Hi ha, tanmateix, un càlcul que sembla impossible de quadrar: el nombre real de les persones que vivim de manera permanent en aquestes valls.

Aquesta darrera informació, com ha estat habitual en totes les anteriors no presenta una xifra fiable, sinó dues de divergents, segons qui ens compta. Així, per als comuns en som 82.887 i per a Govern 78.015. Tot i que menys ara, amb les limitacions de mobilitat per la pandèmia, ha estat i tornarà a ser constant la marxa de ciutadans als llocs d’origen per raons molt diverses, i l’arribada de forans, generalment per oportunitats de feina, o de millor benestar, no només per fiscalitat.

Diverses vegades s’ha explicat a fonts oficials que la principal causa de la notable diferència rau en el fet que no totes les persones que abandonen el país o canvien de parròquia es donen de baixa al comú, mentre que el servei d’immigració, el cos de seguretat i el registre civil revisen constantment les dades dels permisos de residència, actius o “passius”, de les nacionalitzacions i passaports, de naixements i defuncions.

Potser aquesta seria la principal causa de la desviació. Factors diferents han de donar resultats diversos. El cas és que, una vegada darrere de l’altra, no hi ha manera de fer un recompte fefaent de la ciutadania.

Més enllà de la divergència estadística permanent, aquesta vegada trobem algunes partides parcials que semblen haver canviat. Tot i que les comunitats arribades de fora continuen amb el mateix ordre quantitatiu, encapçalades per espanyols i portuguesos, els primers han minvat en 20 i els segons en 129. La crisi i les nacionalitzacions poden ser els motius principals de les davallades. A canvi, tenim 32 francesos més, qui sap si per naixements de nova generació més que per immigració.

Un parell de dades més mereixerien atenció, per noves respecte de l’habitual fins ara: primer, el canvi de la piràmide d’edat. Acostumats a sumar persones majoritàriament joves, com són les vingudes a treballar, ara apareixen ja un nombre crescut de persones grans, de més de 64 anys, potencialment pensionistes, que arriben ja al 14,4 per cent.

Una altra dada curiosa és que a gairebé a totes les parròquies ha augmentat el nombre de veïns, amb el rècord a La Massana, amb 175 persones, mentre que a Escaldes hi ha disset menys que en el recompte anterior. Sembla que aquesta “despoblació”, mínima escaldenca es corregirà aviat, quan comencin a acabar-se i a ocupar-se els “gratacels” que estan construint-se al nou eixample parroquial.