Les noves tecnologies, en constant i efervescent creixement, sens dubte ens han portat molts avenços i comoditats, però han fet canviar molt la forma que tenim d’interrelacionar-nos i ens allunyen del vessant més emotiu per portar-nos a un terreny impersonal. Si abans anàvem a fer un cafè amb els amics, ara xategem amb el mòbil o fem Zooms, si abans comentàvem amb el company de la feina possibles solucions a problemes o buscàvem alternatives creatives, ara ens enviem correus per als quals esperem una immediata i estructurada resposta, i si per lligar o conèixer amics sortíem de copes, ara revisem books de fotos, que no sabem ni si estan retocades o són falses, online i omplim formularis de compatibilitat que minimitzen el factor sorpresa.
La tendència que ens envolta fa que entrem en una competició absurda que es veu reflectida en la metàfora dels likes, per tenir més èxit, i ser més risc i populars. Racionalitzem i esquematitzem, sistematitzem com robots en la roda de la rutina que ens té atrapats, entre obligacions i notes, entre fotos de portada i somriures impostats. Sotmesos a les pressions psíquiques i econòmiques, imposades o volgudes, de les jerarquies, que ens deixen exhausts. Seguim patrons i fletxes d’esquemes per aconseguir els objectius i deixem de banda l’essència de les coses i els valors i les motivacions. Perquè, encara que no estem lligats amb cadenes, seguim sent majoritàriament esclaus: del poder, dels diners o dels tics de la nostra societat.