Estimem tots els nens i totes les nenes

Tots hem sigut infants. És el primer pas en el camí de la vida. Ara observem que els nens i les nenes tenen dificultats a l’hora de concentrar-se. Es mouen contínuament. Xerren entre ells. Sempre hi ha el més entremaliat que fa la traveta a l’altre. Són de raça juganera. Un company mestre em diu: “La mainada d’avui dia està descentrada”. Li contesto: “A mi m’agrada que siguin moguts”.

Deixeu-me dir que soc feliç amb ells. Canto malament, però els canto. Els explico les paràboles de Jesús adaptades als temps de les pandèmies. Quan poso damunt la taula una endevinalla, sempre me’n demanen una altra. Em sento un mossèn educador privilegiat. Allò que em fa més content és tenir AINA per acollir-los. Ho remenen tot. N’hi ha quatre que van directament a la sala del ping pong. Els entusiasma jugar-hi. Som com una gran família i ens estimem.

La mirada dels nens i de les nenes és neta, generosa, transparent, mig trapella i mig innocent. Jesús es deixava encativar per ella. Quan els apòstols renyaven els nens per les seves malifetes, els deia: “Deixeu que els nens i les nenes vinguin a Mi. Qui dona un vas d’aigua a un d’aquests petits, me’l dona a MI. Ai! D’aquell que escandalitza un infant!”. I encara anava més lluny quan els deia: “Si no us feu infants no entrareu en el Regne del cel”. Allò que més m’omple de la catequesi amb els nens i amb les nenes és quan junts parlem a la Mare de Déu de Meritxell. Els pregunto què li demanen. Ho diuen amb naturalitat i franquesa, sense reserves, com fem els adults: “Guanyar diumenge la cursa del Soldeu Esquí Club, que marxi el virus, que sigui més obedient a casa... que sigui el millor!... que el papa i la mama no es barallin!”

Una bona mare m’omple de satisfacció quan em diu: “El meu fill és d’esperit tancat. Però quan surt de catequesi torna socialitzat. I s’estima més estar a l’esplai que a casa. A les colònies es va integrar de tal manera que volia repetir al tercer torn”. Li responc: “Que els nens i les nenes agafin seguretat depèn de nosaltres, les persones adultes. El benestar d’un nen i d’una nena neix de l’amor del pare i de la mare, dels avis, dels mestres, dels mossens, de tota la Parròquia”.

Una bona recepta per connectar amb els infants és fer-los preguntes: “Com estàs? Què t’ha dit la mama avui? Què t’han portat els Reis?”. Cal apropar-nos-hi. És necessari compartir amb ells. Obrir-los les portes a parlar del benestar emocional. Tenir un diàleg sincer i obert. Hem d’educar sense càstigs. Sense ferir la sensibilitat. No he de dir posant una cara de mil dimonis. “Què has fet?” sinó “Què ha passat? Com podem reparar el mal que hem causat?”.

Un gest molt significatiu de la celebració del baptisme és el moment en què el padrí lliura al fillol el ciri encès mentre el mossèn resa: “... rep la Llum de Crist”. Aquest gest ens alliçona. L’educació no és omplir de ciències i consells la vida de l’infant. L’educació és encendre una flama perquè vagin descobrint les riqueses que tenen dins d’ells; i així aniran albirant també del que són capaços. Diu Montessori: “Liberéz le potentiel de l’enfant et vous transformerez le monde avec lui”. Amb la flama caminant pas a pas per la vida veuran la bellesa del camí: la família, l’escola, els amics, la natura... I tant de bo! No els manqui la possibilitat de desencofrar l’Evangeli, que és la tendresa de Déu. És important descobrir-la a casa, a la catequesi, a l’entorn on es moguin: esplai, societat...

Durant el mes de gener celebrem la Infància Missionera. És el mes de la Santa Infància, el mes que anem treballant que l’estimació als infants és universal. Molts infants, desgraciadament, a prop nostre i a terres enllà, en països que en diem “de missions” no reben el caliu i l’estimació que els fa créixer en plenitud.

L’amor els dona el viure. El nen i la nena, quan donen l’amor que reben, creixen. Quan les coses que rebem ens les guardem gelosament per a nosaltres, la vida esdevé estèril. Quan el que rebem ho compartim, la nostra vida creix, la nostra Andorra es fa gran, el món esdevé una família. El lema del Papa Francesc per al seu viatge a l’Iraq diu: “Vous êtes tous frères”. Una educació que descarta la responsabilitat de donar és una educació caponada.

Juanjo Fernàndez, pedagog, desitjava en les campanades de Cap d’Any: “Que les quatre parets de l’aula no ens tanquin; que el que hi fem faci caure les parets i ens porti el món a l’escola i faci els nostres alumnes oberts al mon”. La Infància Missionera completa: “La paraula màgica de Jesús és la inclusió”. “Que tots siguin u com el Pare i Jo som U”. Ens esforcem perquè hi hagi pau i alegria per a tots els nens i les nenes del planeta... del contrari, la meva pau i la meva alegria no seran completes. Una de les divises dels monitors d’AINA és: “Estimar els infants d’Andorra és estimar els infants de tot el món. I no puc estimar els infants de tot el món sinó estimo els de la casa d’AINA”. La Fundació ABP ha donat un generós donatiu per als infants de Burkina Faso on treballa la monitora d’AINA Maria Navarro.

Reuneixo els infants de la catequesi davant la dolça Mare de Meritxell, la meva Confident. Ella té a la falda tots els infants dels cinc continents de la terra. La Júlia pregunta: “D’on ha sortit aquest ram tan bonic de flors als peus de la Verge?” Els explico. Hi havia un turista ric que pujava pel carrer gran devers l’església de Sant Serní. Un nen que tenia gana li demanà una mica de menjar. L’home ric va obrir la motxilla i li donà la carmanyola, que sols contenia deixalles. El nen, decebut, corregué a llençar la brossa, netejà el pot i l’omplí de flors collides a les jardineres de la plaça i de l’hort del Mangauxa i el lliurà a l’home ric. Aquest, sorprès, digué al nen: –Com és que em dones flors si jo t’he donat porqueria? El nen li costà amb un somriure:

–Tothom dona el que té al cor.

L’home ric es va treure el barret davant la sensibilitat del nen. Li demanà perdó. El nen li digué d’oferir el ram de flors a la Mare de Déu de Meritxell. Aquí teniu el bell ram. El nen convida el turista ric a resar una Déu vos salve, Maria a la dolça Mare de tots i la Confident del mossèn. El bon turista ric convidà el nen a dinar al Palau de Gel i li regalà un tiquet per patinar sobre la pista de gel per agrair-li la lliçó que li havia donat: “Allò que ens fa ser gran és l’amor que rebem quan el donem.”