'Missing U(N)'

Ja són aquí. I és un petit miracle que hi siguin. És estranyíssim que hi siguin. És, de fet, gairebé incomprensible que hi siguin. No haurien de ser-hi. O, millor dit, no hauríem d’esperar que hi fossin; en moltes configuracions possibles de la societat internacional, no hi serien. Però hi són. I com ho valorem. I com ens ajuda que hi siguin. Hi són i en vindran més fins que n’hi hagi per a tots els que en vulguin, a un ritme similar al dels gegants que ens envolten. I és estranyíssim que sigui així. Gairebé incomprensible. No us en foteu de l’Ana Rosa: de fet, la seva posició és la més comprensible: què carai ha de tenir vacunes Andorra? Que es posi a la cua i quan els grans ja estiguem tots vacunats i n’acumulem unes quantes més per si de cas, llavors ja deixarem que en comprin la resta.

Se’n diuen relacions internacionals i serveixen per a això. Són com la recerca aeroespacial de la política: la percebem com una despesa de diners sense sentit –què és això de mantenir una ambaixada aquí o de pagar sopars en restaurants amb altres ambaixadors?, per què carai hem de pagar viatges a polítics i a tècnics per dues reunionetes?– però ens aporta grans avenços, elements que donem per descomptats però que de normal no en tenen res. Perquè tenir fronteres obertes amb l’exterior no en té res de normal, perquè que un Estat microscòpic com el nostre tingui accés a les primeres vacunes, no en té res de normal. Una societat internacional sense relacions entre estats és com un Estat sense llei: guanyarà el més fort sempre i nosaltres no ho som gens, de forts. Valorem cada euro que invertim a mantenir que la societat internacional no sigui una selva.

Però això és Europa. El contraexemple és el món. Mirem al Sud: ni als estan arriben vacunes ni els n’arribaran ni aviat ni de manera regular. Ens les quedarem totes al Nord. I aquesta és una pèssima notícia. Per al Sud i per al Nord. Per a ells, per motius evidents. Per a nosaltres, perquè ens creurem el miratge de la immunitat mentre el Sud serà un niu de mutacions del virus que tard o d’hora acabaran mutant prou per vèncer les nostres vacunes. I tornar a començar. No n’aprenem. Als problemes globals hi continuem responent des de lògiques estatals. I així ens va. I a les Nacions Unides, com gairebé sempre, les continuem trobant a faltar.