x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

Una habitació amb vistes

La frontera amb Espanya marcava el territori del qual mai volia sortir
Actualitzada 18/01/2021 a les 22:05
La frontera amb Espanya marcava el territori del qual mai volia sortir. Quan tenia nou anys, els meus pares van decidir portar-me a un internat a Barcelona. Hi vaig passar set anys de la meva vida i no en guardo gaires bons records.

Sempre per Nadal i a prop de Reis, quan tornava a Andorra i es posava a nevar, imaginava que nevaria molt, molt més, que tancarien la frontera i no podríem baixar. Però mai va arribar a fer una nevada tan gran perquè les màquines llevaneu no poguessin obrir la carretera, i, al final, el 8 de gener entrava a l’internat, sempre renegant i dient que m’escaparia.

Mai va nevar suficientment, no va haver-hi cap esdeveniment fora del normal, i a l’escola que ara, de tant en tant, emergeix com un castell malèfic, ple de misèries, a la part alta de Sarrià, hi vaig passar set cursos de la meva vida.

Del col·legi no em vaig endur cap amic, ni cap record d’aquells que guardes en un racó del cor. Els nens i els possibles amics passaven com el vent i l’ense­nyança deixava molt per desitjar. Era una escola religiosa suposadament avançada, però amb alguns monstres que pul·lulaven entre les parets.

Però entre totes les mancances, més enllà dels nefastos personatges que habitaven la presó i de tota una muntanya de neciesa, de la qual tan sols se salvaven alguns bons educadors (podria comptar-los amb els dits d’una mà), hi havia una sola cosa que et donava una mica d’esperança.

Excepte el primer any, en el qual dormíem en un dormitori comú, separat per petits habitacles rectangulars que et permetien ja de petit certa intimitat, la resta dels anys les habitacions eren individuals i totes tenien una àmplia finestra, sobre un armari d’obra, que donava a la ciutat de Barcelona. Les habitacions eren individuals i, miressin cap a l’est o l’oest sempre es veia part de Barcelona, cap al port o l’aeroport; o per l’altra banda, cap a Sant Adrià de Besòs.

A la nit, passava moltes hores sobre l’armari, mirant la ciutat. Pensava: un dia jo també caminaré 0els seus carrers, lliurement. Si mal no recordo, ens tancaven a l’habitació a les deu i obrien les portes a les set. Hores de llibertat, dins d’un petit habitacle, amb esplèndides vistes sobre la ciutat.

Va ser d’aquesta manera com vaig començar a estimar la llibertat i el món dels somnis.Va ser en aquelles petites cel·les amb vistes a la ciutat i a la vida on també vaig aprendre a somniar de veritat, a passejar-me, ja un cop adormit pel món dels somnis, on moltes vegades retornava a les meves valls, on sovint nevava i passava algunes nits en companyia de les persones que estimava.
  • #1 emociat
    (19/01/21 07:48)

    una habitacio amb vistes, es un titol precios, edward hopper i salvador dali tenen quadres amb aquest tema, el primer mirant els carrers de nova york i el segon la cala de port lligat, entre la nostalgia i el somni, no ets l'unic amic Ramon que vares passar aquests moments en un internat lluny del pais i la familia, gràcies!

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts