Creat:

Actualitzat:

Recordo la lectura d’un d’aquells llibres positivistes de divulgació de ciència per a nens, llegit fa més de quaranta anys. Però conservo la memòria vivíssima d’aquell relat de pioners, dels inicis de la medicina moderna, i encara m’emociona. Era la història d’Edward Jenner, el descobridor, el 1789, de la primera vacuna –va, diguem-ne vaccí–, que va ser la de la verola. Sí, la temible pigota, que matava cada any centenars de milers de persones només a Europa i, en el millor dels casos, els deixava cecs o amb la cara marcada. Una malaltia que coneixem de rebot: el darrer cas documentat és del 1977. La tècnica de Jenner va ser un avenç respecte al que es feia des de molts segles enrere, sobretot a Àsia i Àfrica: la valoració pura, el contacte directe amb el virus de la verola, extret d’una pústula activa, amb l’esperança fràgil que transmetés una versió atenuada de la malaltia i d’aquesta manera s’adquirissin anticossos que protegissin contra una modalitat més virulenta. El procediment s’aplicava sobretot als nens i semblava funcionar. Una anglesa que residia a Istanbul, lady Montagu, va introduir la tècnica a Europa pels volts del 1720. Però el gran avenç de Jenner va consistir a utilitzar la variant bovina de la malaltia, més benigna, per aconseguir immunització per a la variant humana sense por als efectes secundaris. I va funcionar. Va costar, però avui no hi ha ningú, en part del món, que pateixi la verola. Sí, hi ha qui diu que les farmacèutiques guarden reserves de virus per poder tornar a vendre vacunes quan vulguin cash. Jo què sé. El que ara compta: ministre Illa, vacunes cap amunt, si li plau. Prou buròcrates.

tracking