Coprincesa?

Ho anunciava La Dépêche, remetent-se com a primera font a Le Parisien: l’alcadessa de París, Anne Hidalgo, ha començat la cursa cap a la candidatura per a la presidència de la República Francesa (i per tant, a coprincesa d’Andorra) en els comicis de l’any vinent, pel Partit Socialista (PSF).

No seria la primera a postular-se i arribar a candidata en la història recent. La predecessora immediata va ser la companya de formació Ségolène Royal. I entre ambdues, a més de la formació política hi ha almenys una altra coincidència curiosa. Royal va néixer fora del territori metropolità del país, a Dakar, el Senegal avui independent. Hidalgo, batejada com Ana María, a San Fernando (Cadis).

En la darrera contesa, el 2017, Ségolène, que s’havia imposat a les primàries internes, no va arribar a la segona i definitiva volta. S’havia trencat la confrontació abans habitual entre socialistes i dreta, superats els primers per “l’ultra” Marine Le Pen, hereva del pare i anterior líder de la formació, Jean-Marie. Els francesos, al moment decisiu, es van unir en majoria de gairebé les dues terceres parts a l’entorn de l’actual copríncep Emmanuel Macron.

La cursa de l’alcaldessa de la capital es preveu llarga. El primer pas ha estat constituir una “plataforma d’idees” i encomanar la seva promoció al primer adjunt a l’alcaldia (aquí es podria considerar homòleg de cònsol menor i a Catalunya primer tinent d’alcalde), Emmanuel Grégoire.

Caldrà veure els suports que pugui reunir entre els militants socialistes, els adversaris de les primàries i, finalment, el resultat d’aquestes per arribar a candidata definitiva. I si resulta capaç de superar en la primera de les rondes com a mínim un dels dos rivals principals i previsibles.

Deien els analistes de la política francesa ja fa moltes dècades que a l’Estat veí del nord els votants tenien el cor a l’esquerra... però la cartera a la dreta. Fins a les dues victòries consecutives del copríncep Mitterrand, pare de la nostra Constitució actual, que arribava després d’alguna derrota anterior, superat en la primera per De Gaulle (1964), fins aconseguir l’objectiu el 1981 i, a continuació, el mandat presidencial més llarg, de dos septenats (catorze anys) fins al 1995.
Des d’aleshores, només hem tingut un copríncep francès socialista: François Hollande, escollit el 2012 i que va renunciar a comparèixer a les primàries del partit per a un segon mandat, on va ser designada per majoria Ségolène Royal, la seva parella amb la qual va tenir quatre fills.

Potser sigui oportú recordar que els mandats presidencials de la república veïna es van escurçar de set anys a cinc, encara un més que les legislatures parlamentàries, que són de quatre, en principi per mantenir l’estabilitat en el sistema, tot i que continuï permetent la “cohabitació” temporal entre cap d’Estat d’un partit i cap de Govern d’un altre, com ja va passar tres vegades; les dues primeres amb Mitterrand i els primers ministres de la dreta Jacques Chirac i Édouard Balladur (1986-88 i 1993-95, respectivament). La tercera va ser de sentit invers, amb el copríncep Chirac i el primer ministre socialista Lionel Jospin (1997-2002).

Les cohabitacions no van suposar cap trasbals seriós per al sistema polític de l’Estat veí, com tampoc l’hauria de comportar una primera presidenta de la República (i coprincesa) en els temps que vivim. Potser constituiria una novetat celebrada per bastant més de la meitat de la població nacional, almenys d’entrada i depenent després del desenvolupament del mandat. Els antecedents històrics recents, tanmateix, semblen jugar en contra de l’alcaldessa Anne Hidalgo, fins i tot en el cas que fos candidata definitiva.