Un bé comú

La tensió entre individu i societat –un clàssic de la Sociologia– torna amb força i ho fa conquerint un nou terreny, el de la validació del coneixement. Un terreny clau. Perquè de poca cosa ens serveix entendre millor el món si molta gent no es creu el que hem descobert. Si abordem la qüestió –pensem en els debats acceptació / rebuig de les vacunes o en la denúncia de frau electoral als EUA– des de l’òptica de la tensió individu-societat, podríem resumir el combat en aquest terreny concret com una tensió entre intuïcions individuals vs. contrasts col·lectius (la meva veritat vs. el que publica Science). I sabem que el pes principal a la balança de les intuïcions individuals és responsabilitat de prejudicis i de tota mena de biaixos cognitius. Molt bé. I amb això què fem? Conformar-nos? Aplaudir-nos per tenir la raó? Potser ens podríem fer més preguntes. Per què –més enllà dels biaixos– creuen que hi ha frau? Per què no confien en la vacuna? Potser volen més proves –sense saber ben bé què esperen en concret, són ciutadans, no experts. Potser necessiten que se’ls expliqui d’una altra manera. Potser tenen preguntes concretes. Potser cal més transparència, potser cal més pedagogia, potser calen més auditories expertes i d’altres de ciutadanes. Ridiculitzar els conspiranoics més tronats és bufar i fer ampolles. Aportar més elements als qui tenen dubtes legítims és molt més complicat però és una responsabilitat pública. I una via que no s’hauria d’abordar tema per tema. Necessitem una política democràtica del coneixement, una reflexió compartida sobre quins serien els millors requisits per donar per bona la informació, per validar públicament un avenç, per saber quan donarem per col·lectiu i per compartit un nou coneixement. Fer-ho tindria uns beneficis indubtables: si aconseguim dotar de més legitimitat el coneixement col·lectiu, més legitimats estarem per fer-lo servir de base indiscutible (perquè ja se n’haurien discutit les bases abans) de les decisions públiques. Es tracta, ni més ni menys, de posar el coneixement al centre del sistema democràtic, d’esperar-ne tant que tots puguem observar com es treballa. I controlar-lo. I exigir-li. Perquè ens serveixi a tots, perquè tots ens el fem nostre com a patrimoni compartit, perquè a tots ens mereixi confiança.