Un dia en aquestes llargues sobretaules d’hivern un amic començava a dissertar sobre l’essència humana, sobre les pors, els neguits i sobresortia la seva convicció que impera dins l’ésser humà la covardia. Deia que la majoria de persones són covardes, i de fet l’estructura de la nostra societat es basa en l’hegemonia del poder en les seves diferents modalitats i formes de submissió. Viuen la majoria, deia el meu amic, sotmesos a les normes socials, laborals i costumistes de cada època, aliens a anar més enllà, a ser capaços de nedar contracorrent. Admiren la fortalesa, l’èxit, el poder, els diners i les posicions materials per sobre dels valors, la humanitat, la cultura o l’intel·lecte. Són autòmats programats de les jerarquies i l’ordre establert, al qual li interessa tenir controlades les masses. Explicava quantes vegades havia viscut situacions en les quals una mateixa persona era el líder admirat per una cort de vassalls incondicionals mentre tenia poder, per ser després repudiat pels mateixos que l’entornaven abans. Aquest mateix encant és el que senten moltes persones, atretes per l’eròtica del poder o dels diners més enllà de qualsevol altra cosa. I després quants fracassos i desil·lusions quan se’n va la lluentor de les possessions. Però tant se val que siguem sabedors d’allò que és important quan a la pràctica el que suma no és ser, sinó tenir, aparentar i mostrar-se. L’ornament per sobre de la puresa.