Creat:

Actualitzat:

Se’n feia ressò l’Andrés Luengo al BonDia i, certament, sorprèn que no se n’hagi parlat més (tot i que potser ja no ens hauria d’estranyar): el fons documental de l’Arxiu de les Set Claus ha estat digitalitzat íntegrament pels amics de l’Arxiu Nacional i està disponible en línia per a tothom que el vulgui consultar. No és pas poca cosa: a l’armari s’hi conservava el pinyol de la sobirania andorrana, les actes del Consell, els documents que acreditaven drets i privilegis, els llibres sagrats –el Manual i el Politar–, i una miscel·lània de papers que els avantpassats consideraven que havien de custodiar de la millor manera possible. L’armari, que va ser instal·lat a Casa de la Vall el 1702 (i que l’Antoni Fiter i Rossell va intentar organitzar anys més tard) és una peça central de l’imaginari de l’andorranitat. Aquella fotografia de l’any trenta-sis on es veuen els sis cònsols, cadascun amb la seva clau, posant-les als sis panys és, potser, la imatge més potent que tenim del caràcter de l’Andorra antiga. Des del primer document que s’hi conserva, la Concòrdia del 1176, fins al darrer –del 1978–, l’Armari de les Sis (i Set) claus ha estat el testimoni callat d’una història que ha estat potser més convulsa del que creiem, memòria escrita, tangible, real. Aquest any desgraciat –que s’ha endut l’Antoni Morell i l’Elidà Amigó, els primers que van atrevir-se a classificar aquell tresor amb criteris historiogràfics, l’any 1972– hauria de ser un més de la llarga cadena. Els historiadors del futur en parlaran, sens dubte. Què en diran? Tot i ser-ne els actors, no sabem encara si serà un sotrac dramàtic o un punt d’inflexió, un salt de paràgraf o el final d’un capítol. Algú ens ho explicarà, temps a venir.

tracking