Òscar Ribas, l'home d'estat

Se’ns en va l’Òscar amb les últimes fulles de la tardor, tan discretament com elles. Precisament la proximitat i la discreció van ser trets essencials de la seva personalitat. Ens acabava de fer arribar les seves Memòries, i ens havíem intercanviat, un parell de dies abans del seu traspàs, correus d’agraïment, de felicitació de les festes i desitjos que l’any entrant ens permetés a tots plegats sortir del pou. Any que ell ja no veurà aquí baix. Que l’home no és l’amo del seu destí ho entenia i acceptava tant com el primer.

Pare de tots els homes d’estat andorrans d’avui, ja li venia de nissaga. Els seus oncles Julià i Serafí Reig segueixen ben presents en la memòria col·lectiva d’Andorra. Ser un home d’estat vol dir posar l’interès del país i el bé comú per damunt dels interessos individuals, de partit o de grup social. També vol dir tenir seny, sentit comú, a somals. Així com, recordant sempre que “governar és preveure”, anticipar els problemes i sol·lucionar-los abans que sigui massa tard. La seva reflexió sobre el Coprincipat, que va esmentar en l’entrevista que va fer-li el Diari d’Andorra el mateix dia en què se’ns en va anar n’és l’última mostra. Home de vasta cultura i pensador visionari sobre el futur d’Andorra i sobre la deriva del món contemporani, ens ha deixat una marca indeleble. El seu pensament seguirà il·luminant les properes generacions.

Moments inesborrables de la història d’Andorra que va protagonitzar són, entre altres, el fet d’haver estat el primer Cap de Govern constitucional d’Andorra i haver parlat per primera vegada en català a l’Assemblea General de l’ONU, ambdós esdeveniments de l’any 1993. Destacat empresari i banquer, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i postgrau de Filosofia Política de la Universitat de Friburg (Suïssa), el seu currículum polític, el seu particular cursus honorum, és inigualable: dues legislatures Conseller General, quatre vegades Cap de Govern, un dels pares de la Constitució del 1993, artífex de l’adhesió d’Andorra a l’ONU i al Consell d’Europa i del Tractat Trilateral amb França i Espanya i, en fi, ambaixador especial a la Unió Europea i membre actiu del Club de Madrid (dels antics Presidents i Caps d’Estat). Ha sigut sens dubte el polític més determinant de l’Andorra del segle XX. Sempre més avançat que el comú dels seus conciutadans, amb les seves propostes sobre la fiscalitat, l’obertura i la diversificació econòmiques, va dibuixar el mapa del futur del Principat.

Com a lauredià, la seva relació amb la Seu va ser natural des de la seva infància quan va estudiar a La Salle abans de traslladar-se a Barcelona. Amb els companys de classe d’aquella etapa va conservar l’amistat tota la vida. Un exemple entre molts de la bona sintonia que sempre va promoure amb els veïns del sud va ser la gran col·laboració mútua que va establir-se tant en els moments més dramàtics dels aiguats del 1982, com en l’extraordinària tasca de reconstrucció posterior.

Com a persones que va honorar amb la seva amistat volem donar un sentit condol per la seva pèrdua que ens empobreix a tots a la família, a la classe política i al conjunt de la societat andorrana. El seu mestratge i la seva memòria contribuiran a fer un país millor, “l’Andorra que m’agradaria veure i viure”, títol del darrer paràgraf de les seves Memòries.

Gràcies, Òscar. Reposa en pau. Et trobarem a faltar.