Quan governen, els estadistes sovint són incompresos o combatuts, perquè han de coexistir amb aquells que tenen com a únic objectiu la gestió pura i dura, el qui-dia-passa-any-empeny. La brega diària amb l’administració, les minúcies de la política de la immediatesa, enterboleix la percepció del que hauria de ser important. Cap a on es va, què és el que convé al país, com ha de dissenyar-se el futur. Un estadista és més que un polític: ha de saber avançar-se als reptes i a les amenaces, ha de saber mirar més enllà, atent a les batzegades del món. També, naturalment, ha de tenir prou traça per conduir els contingències, les crisis, els moments en què s’ensopega amb una cruïlla davant la qual s’ha de decidir quin és el camí que s’ha de prendre.
Diria que, al llarg del segle XX, Andorra només n’ha tingut tres, d’estadistes amb E majúscula: els síndics Francesc Cairat, Julià Reig i Òscar Ribas, que ens va deixar divendres després d’una vida dedicada a pensar Andorra. Amb les memòries publicades, per cert: un últim servei al país, impagable. Hauria de ser un imperatiu moral per als governants que, en deixar les seves responsabilitats públiques, fessin un relat en primera persona en què s’expliquessin, sense les servituds del càrrec ni la necessitat de justificar-se. Antoni Fiter i Rossell, un dels primers estadistes andorrans, tenia molt clar com havien de ser els governants: en la seva màxima sisena: “Ningú desempenyarà millor una empresa o empenyo que aquell que és savi.” Descansi en pau.