Creat:

Actualitzat:

Vaig empenyent els dies, en un compte enrere inquiet, com si més enllà del 31 de desembre totes les asprors es difuminessin i ja no pogués arribar-nos res més de dolent. Una mena de transferència que ens fa abocar en el calendari totes les pors i els neguits, conjurant el desembre com una jaculatòria protectora. Els feliços 20, deien. Sota els llums de led i els pessebres de cartró pedra, aquí estem: a les portes d’un Nadal incert com mai, trist com mai, estrany com mai. Molts hem perdut alguna cosa més que plomes aquest any. I els que no, toquen fusta, que encara poden passar moltes coses abans no descomptem els quarts. Al pas que anem –entre negacionistes i inconscients– arribaran els quatre genets i es trobaran la feina feta i hauran de girar cua. Ennuegar-se amb el raïm seria la cirereta d’un 2020 que ens ha fet prendre consciència de la nostra vulnerabilitat, de la inconsistència de les previsions, de la fragilitat del sistema. També, però, de la nostra sorprenent capacitat d’adaptació, de la joia de viure el moment present, i de la força de la solidaritat. Aquests mesos, malgrat tot –o gràcies a tot el que ha passat– he (re)descobert que l’amabilitat i l’empatia són les úniques armes que ens queden contra l’autodestrucció de l’espècie. I mira, és cert, aquest Nadal no sé com anirà. Mirarem de fer bondat, i no només pel que ens pugui caure dins el mitjó. I desitjarem que l’any vinent ens permeti continuar endavant. Envoltats de la gent que ens importa. Amb espai per les abraçades i els petons que tant trobem a faltar. Perquè al final, del que es tracta, és d’estimar.

tracking