Sols un estel

Quin misteri més gran envolta el Nadal!... Jesús, tot un Déu, va venir al nostre món sols amb un estel de companyia, sense cap seguici celestial d’àngels, sense que el món sencer es deturés.

Qualsevol nen egipci de fa 2000 anys, país on Jesús fou un refugiat, hauria escollit el senyor Ra, déu sol!

Les mares, en contemplar el seu fill nounat, acostumen a dir: “És un sol”... “Què li deuria dir Maria al petit Jesús? Potser: “Ets un preciós estel!”

Les persones des de la trona del poder es desviuen per ser un “sol” que enlluerni el poble i més enllà de les fronteres –ara en diuen “populisme”. Per què Jesús “en plantar la tenda de campanya entre nosaltres” va escollir com a bressol la nit il·luminada per un brillant estel?

Estic nerviós. Per què es gasten tants diners quan hi ha tantes necessitats urgents, per omplir places i carrers de llums? Què ens volen amagar? Espero que no sigui l’Estel de Betlem! Confesso la meva por de no veure l’Estel. Seria molt fosca la nit sens la seva llum.

Cerco l’estel. Miro el cel. El meu pare m’assenyala: “Mira l’estel dels bous!” És l’estel que quan treu el cap, el parell de bous exclama “ja hem fet la feina, cap a l’estable a descansar”.

Cerco l’estel. La meva padrina em posa a la falda i resem: “Estel de matí, pregueu per nosaltres”, mentre a la llunyania ressona la melodia Ave maris Stella.

Són les 8 del vespre. Tanco la porta del Santuari i faig una pregària a l’església vella, on mossèn Cinto cantà: “Sortint de vostra ermita/ un do us demanaré/ torneu-me la visita/ l’instant que moriré”. I prego amb Verdaguer: “Estrella que al cel guia,/ guieu-me a mi si us plau/ adéu- siau, Maria,/ Maria, adéu-siau.”

Al captard, m’arrecero a la gavernera. M’acompanya un bon tou de neu. Esguardo l’ombra majestuosa del Casamanya. El Pare Ambrós Queralt, monjo de Montserrat, professor de català els anys 70 al Casal del Centre d’Andorra la Vella, ens fa cantar: “A la neu ha aparegut/ un estel que ens ha vingut/ d’una terra estranya/ sobre Casamanya”.

M’embolcalla la fosca de la nit. Canto amb la Guillarmina Motta: “La nit no té fronteres...” I amb els ainistes: “Estrelles que brilleu al cel/ no ploreu...” Els monitors en fan pregària reivindicativa: “Sigues lliure i camina/ cap a l’estel que vulguis guanyar... per fer millor la vida cada instant”. Baden Powel confia a la joventut de 1922, i a la d’avui: “No ploreu per no poder veure el sol, perquè les llàgrimes no us deixaran veure els estels.”

Els ainistes acampen al campament meritxel·lià de Mereig al recer del Casamanya i del Bony de les Neres, i als peus, el Santuari de Meritxell. Fan rotllana al foc de camp. La xera resplendeix en els seus rostres. Els dic: Abraham contemplava des de la porta de la tenda de campanya el cel estelat. Sentí unes veus que provenien de la negror de la nit. Els feu un xiulet. Eren tres joves mig perduts en el desert. Compartiren el sopar. A les postres, un dels tres joves demanà a Abraham de comptar les estrelles del cel. Abraham contestà que era impossible. El jove li prometé que, a canvi del seu generós acolliment, seria el patriarca d’una família tan nombrosa com estels hi ha al cel. Encengueren un petit foc de camp per cantar tot resant: “No has comptat mai les estrelles/ quan la nit estén el vel./ Elles fan les nits més belles/ quan llueixen en cel./ Déu els va donar/ la llum i l’esclat/ Déu és qui fixà/ el curs del seu pas./ Sap el nom de totes elles/ i no les oblida pas”. Abraham i Sara somiaren durant tota la nit en els estels.

Pregunto a la missa del Nadal Jove a Meritxell: Què és el Nadal per a tu? Em respon l’Anna, d’arrels canillenques: “Cada vegada que una persona desorientada aixeca els ulls al cel i, en veure un estel, reneix en ella l’Esperança, és Nadal.”

Resto bocabadat davant el misteri. Jesús no ha volgut el Sol, l’astre rei, per fer-se humà per fer-se present en el món. No ha volgut crear un segon sol més voluminós i més esplendorós que el que ens il·lumina tots els dies.

Jesús ha triat les nostres negres nits de penes i treballs per arribar a final de mes. La negra nit que embolcalla tants joves amb el pal·li de la pertorbació causada per una vida sense sentit, de nombroses persones grans amb el mantell de l’aïllament, i la nit més negra produïda per un trencament afectiu.

El camí de la vida serpenteja entre la bellesa de la claror del dia i l’esglai de la nit. L’Estel de Jesús no allunya la foscor del dolor. Ell l’assumeix sense temor. Hi conviu sense amargor. L’Estel de Betlem il·lumina la foscor de la nit. Agermana la nit i la llum. Ens convida a mirar el cel estelat amb la confiança d’Abraham, els pastors i els Mags.

El dia 18 de desembre, Soldeu festejava la Mare de Déu de l’Esperança, que presideix el retaule de l’església. L’actitud d’espera de l’artística talla del segle XIV- XV ens confia: “Sortim de la penombra! No perdeu la fibra! No cerqueu protagonismes! Manteniu encesa la flama de la vostra identitat de persona, de cristià, de país, en cos i ànima, de SER seguint el projecte de servir les persones del nostre entorn...”. No ho dubteu gens ni mica, l’Estel us durà la Gavernera del jardí d’amor on neix de nou la divina flor.

Mirem Maria de Meritxell, dolça Mare de tots i la meva Confident, que ens allarga la seva mà oberta, amb ànsia de donar-la a tots en aquest Nadal. Segur que al mirar al cel aquesta nit santa, en veure brillar els estels, sortirà dels nostres llavis: “JOIA AL MÓN! ...ÉS NADAL”