Cultura

No podem dir que no fos algú estimat pels altres. D’estimar-se-la, tothom se l’estimava. Uns la preferien calladeta, que fes les mateixes gracietes que quan era petita, i d’altres valoraven molt el seu punt atrevit i esbojarrat, però tothom la tenia en compte d’una manera o d’una altra. Tothom se l’estimava, sí, però quan es feien equips, sempre sortia escollida de les últimes, sempre costava molt que els mestres li donessin la paraula, sempre rebia les beques més minses perquè sí que feia coses, sí, i sí que estaven bé, també, però... com dir-ho?, els altres feien coses més... importants. O més rellevants –potser rellevants és la paraula, sí. Quan va esclatar tot això de la pandèmia, en els dies de glòria del paper de vàter i del pa fet a casa, tota la classe va pensar en ella, tothom va reclamar-la. Per fer-nos riure, per distreure’ns, per ajudar-nos a evadir-nos. I ella s’hi va prestar: a distància i amb la mediació de la pantalla, ens cantava, ens ballava, ens explicava històries... i tot això que feia, de sobte, ens va semblar molt més rellevant i ho vam aprendre a valorar una mica més. Crec que si aquells dies haguéssim escollit equips a la classe, hauria sortit escollida entre els tres primers. Fins i tot, cada cop més gent s’atrevia a demanar-li números més estranys, coses més diferents... A mesura que va passar el temps, però, ens vam adonar que la trobàvem a faltar més del que ens pensàvem i que així com enyoràvem abraçar els nostres amics i familiars, a ella també la necessitàvem més a prop, sense pantalles, a cau d’orella o a un pam de nas, per sentir-la millor, per dir-li gràcies cara a cara. Després va arribar el moment més injust. Van tornar les classes i a molts ens van deixar tornar, però a ella durant molts dies li van dir que no, que era irrellevant i massa esbojarrada –per molt que hagués demostrat que s’hi mirava com el que més. Finalment, es va anar reincorporant a poc a poc i a mitges i quan hi era, a banda de distreure’ns als patis, a classe ens va ajudar a pensar, a enfocar altres coses, a anar més enllà, a qüestionar-nos i a imaginar alternatives, demostrant-nos, cada dia, com n’era de completa, com n’era d’imprescindible, encara que continuem sense donar-li les millors beques o valorant-la com es mereix o a la mesura del que ens aporta.