Pèrdues

Gairebé a l’hora i per diversos mitjans arribaven les notícies de les pèrdues de l’antic Copríncep Giscard i de l’escriptor Albert Salvadó. Del primer podem recordar que va ser l’últim cap d’Estat del nord preconstitucional. El 1981 va guanyar les presidencials François Mitterrand que –en el seu segon septenat, això sí– va fer possible l’actual Carta Magna del 93, juntament amb l’arquebisbe Joan Martí.

El comú d’Encamp anys després va canviar els noms genèrics de les avingudes principals, d’un i l’altre copríncep, personalitzades en Mitterrand i Martí, de nord a sud, i vet aquí que uns quants van canviar d’adreça sense moure’s de la mateixa casa.

Giscard d’Estaing, de rang aristocràtic, no es va veure lliure d’escàndol, relativament menor si es compara amb d’altres, per haver acceptat com a regal uns diamants oferts al dictador Bokassa, que es feia dir emperador. Aquesta poc més que anècdota a banda, va venir a Andorra, es va reunir amb el seu homòleg episcopal i va pronunciar el corresponent discurs, a la plaça Príncep Benlloch, unes paraules que es conserven a la xarxa per obra de la representació permanent.

Alguna altra font, potser no tan segura, afirma que la senyora Giscard, Anémone, s’hi va avançar per assistir a la inauguració del santuari “nou” de Meritxell, el 1994. El que sembla segur, per la coincidència general, és la vocació i l’activitat política europeista, fet que fa pensar que el faria molt content la negociació actual del tractat d’associació. Havia fet els 94 anys i se l’ha emportat la maleïda pandèmia.

Una de les càrregues dels que compleixen (complim) més i més anys és veure desaparèixer referents; o persones que han estat properes, fins i tot amics i familiars, i encara amb més dolorós si eren més joves.

Aquest ha estat el cas d’Albert Salvador, que ens ha abandonat als 69. Va patir un càncer i reia comentant que una vegada li havien pronosticat només quaranta-vuit hores de vida, quan havia passat més d’un any.

La Noemí, en l’article que li va dedicar, assegurava que l’Albert reia quan li repetia que “ni la modèstia era una de les seves virtuts ni la falsa modèstia un dels seus defectes”. I és que tenia un sentit de l’humor sa i subtil; alguns en dirien “anglès” i potser afegirien que feia fila de gentleman, potser fins i tot una mica de dandy.

Excel·lent “relacions públiques” de si mateix encartava a presentar obres a concursos literaris i a guanyar-los. El Sèrie Novel·la Negra de Planeta amb la deliciosa El rapte, el mort i el marsellès. Dues vegades el Néstor Luján de novel·la històrica. El Fiter i Rossell de la Nit Literària, el Carlemany...

Cal recordar que era originàriament “de ciències”, com a enginyer i que el primer guardó rebut va ser de literatura infantil, el xerric-xerrac, amb el recull de contes La imaginació del nen, la qual cosa amplia la seva activitat polièdrica, a la qual podem afegir la seva divulgació dels beneficis de l’aigua del mar. Fins i tot a un club de lectura on havia estat convidat per parlar d’un dels seus darrers llibres. I això el qualifica com a generós, en els antípodes de l’Umbral.

Els creadors mai se’n van, quan ens deixen obra, i la millor manera d’honorar-los és visitar-la, o revisitar-la. Amb el seu estil aparentment planer, sempre amb amenitat, serien especialment recomanables les trilogies de Jaume I i d’Alí Bey, entre les històriques, a més de les premiades, i de la breu com divertida perla negra del detectiu andorrà treballant en un cas internacional. Paga la pena per conèixer d’una altra manera, potser de la millor, l’Albert.