Ciberseguretat i llibertats

Conseqüència lògica i directa del famós contracte social és l’obligació de l’Estat de garantir la seguretat dels ciutadans. La pau i l’ordre són pilars essencials de la convivència en comunitat. Així, els països d’arreu del món es doten de les corresponents estructures que permeten aquesta convivència dintre de les seves fronteres i, alhora, davant d’agressions externes. A grans trets, dos són els ministeris que tradicionalment ostenten la cabdal missió d’assegurar l’estabilitat social: Defensa i Interior.

Andorra, per la seva particular història, no disposa d’un ministeri de Defensa. De forma natural, el ministeri d’Interior, per la seva proximitat conceptual, n’ha assumit algunes de les competències. Altres, com és lògic, simplement no s’exerceixen en no tenir sentit en un Estat neutral.

D’ençà uns anys, les nostres societats experimenten una revolució tecnològica que es tradueix per una digitalització galopant de gairebé tots els sectors tant de l’àmbit privat com del públic. Ha nascut l’era digital. Des del característic so del mòdem 56K, fins a l’internet de les coses (IOT – Internet Of Things, en la seva denominació anglesa), passant per la web 2.0 (xarxes socials) i sense oblidar les innombrables aplicacions de telefonia mòbil. L’objectiu no és altre que facilitar la vida de les persones en la realització de les seves tasques diàries personals i professionals, així com millorar els canals de comunicació per permetre una circulació de la informació més ràpida i global.

Amb tot, es crea un nou espai on els individus es relacionen, realitzen determinades accions i per on circula una quantitat inimaginable de dades de tot tipus. És més, nombre rellevant de serveis públics, així com privats s’emmarquen en aquest espai: el ciberespai.

De la mateixa manera que l’espai físic, el ciberespai és mereixedor de l’adequada protecció per permetre que les interaccions que s’hi realitzen siguin lliures, estables i segures. L’Estat ja no pot limitar-se a la seguretat clàssica, tradicional o física que és la que coneixem. Sinó que, davant la digitalització de la societat i la transició de serveis i infraestructures cap a aquest nou paradigma, sorgeix la imperiosa necessitat de garantir-se la seguretat.

A partir del mateix model que diferencia seguretat interior i defensa, l’Estat ha de dotar-se de les eines per perseguir els delictes que es cometen a través i mitjançant el ciberespai (la ciberdelinqüència, habitualment competència d’Interior) i, alhora, ha de bastir els fonaments de la ciberseguretat que pertany , més aviat, a l’àmbit de Defensa.

Els ciberatacs contra interessos privats, públics i infraestructures crítiques, els furts de dades informàtiques, així com l’afectació global de xarxes esdevenen una temàtica recurrent i de primer ordre arreu. Les amenaces contra els actius fonamentals es dirigeixen contra les institucions, els ciutadans i són constituïdes pel cibercrim (usurpació d’identitat i frau), pel políticament motivat hacktivisme, així com pel sofisticat espionatge econòmic i militar.

Cal doncs celebrar la recent iniciativa del Govern d’iniciar les reflexions per a la creació d’una agència de ciberseguretat nacional. Conscient dels reptes contemporanis i de les amenaces que sorgeixen, l’Estat havia d’emprendre forçosament aquest camí. Podem intuir que el primer pas consistirà en l’elaboració d’una estratègia (o política) nacional de ciberseguretat que formarà part integrant de l’entorn de la seguretat nacional. La finalitat d’una política nacional en el present àmbit hauria de consistir a fixar i identificar les prioritats estratègiques, les cibernecessitats i els principis rectors de l’acció de l’Estat.

Ara bé, no s’ha de perdre de vista que la problemàtica per als governs rau en l’increment de l’eficiència i l’eficàcia d’aquesta seguretat tot garantint la privacitat i les llibertats civils del ciutadans, alhora que han de fer front a les despeses ocasionades en aquesta matèria. La ciberseguretat no pot prescindir, sota cap concepte, dels principis democràtics i del respecte dels drets i llibertats fonamentals. La intervenció de l’Estat en el ciberespai requereix especial prudència i profunda reflexió. Tota actuació, encara que es fonamenti en la seguretat, ha de ser degudament estudiada i particularment respectuosa amb els principis que regeixen el nostre Estat democràtic i de dret.