El destí ha volgut que el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones hagi mort una de les grans llegendes del futbol, Diego Armando Maradona. Ironies de la vida, el 25N, el dia que el #Niunamés o el #Niunamenys omplen les xarxes socials, conviurà cada any amb el record al geni del futbol que en el seu dia va ser acusat de violència de gènere i de pedofília. Fa feredat pensar-hi, perquè en lloc d’associar els dos fets com un element més per conscienciar la societat sobre la necessitat imperiosa d’acabar amb aquesta execrable pràctica, ja hem pogut veure al llarg d’aquest dimecres com a partir del moment que es va saber la mort d’El Pelusa i es convertia en notícia, aquesta va passar per sobre de qualsevol informació relacionada amb la violència masclista. La immensa majoria de mitjans prioritzaven la mort d’un maltractador a la conscienciació de la societat d’acabar amb una pràctica que mata moltes dones; una conscienciació sobre una violència que no acaba i comença en el dia 25 de novembre, sinó que ahir, avui, demà i demà dels demàs les dones continuen i continuaran patint.
De res serveixen vídeos amb mascaretes liles que semblen fets per tranquil·litzar consciències, ni omplir-nos els perfils de les xarxes de hashtags, ni que els mitjans apareguin amb el llacet lila si ni tan sols som capaços de recordar -a les notícies, a les converses, als missatges de mòbil- que al costat de la genialitat futbolística del traspassat hi convivia la seva actitud masclista i la vinculació en episodis obscurs de violència contra les dones.