Déu auditor, però sense el títol oficial

Escriu sant Mateu 25,20: “Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més.”

· De nen ja sentia a dir a Bellcaire “Qui no arrisca, no pispa”. El Papa Francesc, com si fos de la plana d’Urgell, deia el dia 13 de novembre a uns pelegrins francesos: “Une vie sans risque n’est pas chrétienne.”

· De seminarista, el meu director espiritual, mossèn Josep Reig, m’alliçonava sacsejant la meva por: “Déu no vol guardians; Déu vol gent responsable.”

· Dels llibres de psicologia he après: “Nosaltres naixem perquè rebem; nosaltres creixem perquè donem.” EL DONAR ENS FA CRÉIXER.

· Un amic economista de l’Opus Dei puja els estius a Soldeu i a Ransol. Els diumenges ens trobem al bar del Naudí. M’agraeix que li doni el full de missa. Li consulto els afers temporals i espirituals d’AINA. Amb un posat em confia: “L’Església és analfabeta en economia.” M’encomana la decepció i li dono la raó. Miro enrere repassant els 20 anys que portem del segle XXI. Aquelles obres que els mossens bastiren des de la pobresa durant la segona meitat del segle XX s’han venut per unes misèries, o s’han enrunat o, més greu encara, no se’n treu cap fruit pastoral.

· L’economista en Pelegrí de Lleida ens predicava al local de la Llacuna a les ONG d’Andorra: “No vulgueu viure de subvencions. No demaneu almoines. Subsistiu amb el treball i la bona administració de l’obra social.” Completava: “Si teniu una cerveseria i us demanen un cafè... serviu el cafè!!”

AINA s’alegra que els auditors toquin de peus a terra quan auditen una obra social i educativa. L’auditora ens posava falta perquè teníem un monitor per cada sis nens/nenes. “Això costa diners” anotava al dossier. Ara, la comptable ha comprès que els joves costen més diners quan fan malbé la joventut en “botellades”.

Sortosament, Déu és un bon auditor, encara que no tingui el diploma oficial de la universitat. Em consolo dient-me: “Tampoc el tenien el meu pare ni la meva mare, i cada diumenge al vespre em demanaven què havia de la paga de la setmana?”

Llegim a l’Evangeli que Jesús explica una paràbola en què un amo demana comptes a un administrador a qui va deixar cinc milions i ell n’hi retorna uns altres cinc. Ha sabut fer-los treballar i han donat el seu fruit.

Déu, en auditar, dona paga doble a l’obrer que dels cinc talents n’ha guanyat nets cinc més. Déu s’enfada i fa fora de l’empresa l’obrer que per por de perdre diners, els ha guardat a la caixa forta. Tremolo quan rellegeixo el que va dir Jesús a l’auditor: “Aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.”

· Els talents que l’Amo Déu ens confia, han de sumar –i no dividir i menys restar–: el Santuari de Meritxell, més sant Joan de Caselles, més la Borda de Meritxell, mes les dues botigues de records, més el Casal Sant Serni, més el taller de cultura religiosa, més el voluntariat dels 124 joves monitors i monitores, l’aportació del mossèn que enceta la llista de beques donades per les persones que estimen l’obra social, lúdica i educativa. Tot és els “talents”... destinats a fructificar fent el bé.

La relació amb Déu és un tracte d’amistat i que, en conseqüència, cal excloure’n tant la por com el càlcul. Ell ens estima i sempre mira i valora el cor que posem en els nostres actes. Així comprendrem que la docilitat no significa servilisme i que l’obediència és una altra cosa i no l’observança raquítica del que està prescrit.

Hem de comprendre que els talents de Déu posats a les nostres mans no són per a ser guardats zelosament sinó per a fer-los viure en la nostra parròquia de Canillo, a AINA... i arreu del món.

El predicador Alejandro Illescas ens fa un toc d’atenció: “No agafem els talents dels dimoni: l’egolatria, l’enveja, el menyspreu, l’apatia... amb els dos que sobresurten avui: la inseguretat i la desesperança.” Són més atractius, però no son ni donen la felicitat.

Diumenge, quarta edició de la Jornada dels Pobres, escolto gràcies a Ràdio Estel, a les 9 del matí, el bisbe de Tarragona, al migdia, el bisbe de Girona, a mitja tarda, el bisbe de Tortosa i al vespre, llegeixo el bisbe d’Urgell a la pàgina religiosa de La Vanguardia. Tots prediquen la divisa del Papa Francesc: “Allarga la mà als pobres.” En la pregària del capvespre, abans de tancar la porta del Santuari, contemplo la meva Confident amb la mà allargada i oberta. Li confio amb tristesa: Per què quan vull allargar la mà als joves pobres i vulnerables me la tallen, la mà? Quant de sofriment! Quin misteri!

La monitora Clàudia em pregunta: - Quins són els talents que Déu et dona?

Anem al dia del baptisme: Em digueren “rep la llum”, em rentaren amb l’aigua que és vida. Amb el talent de la llum hem d’il·luminar les foscors. Ara tenim la del coronavirus, però hi ha molts situacions en què farà falta ser llum. Donem la llum de l’amor tot compartint emocions, il·lusions, projectes engrescadors i cançons de la Marató...

La dolça Mare de tots, la meva Confident, amb la seva mà allargada, estesa i ben oberta ens confia: “Déu us dona les mans, els peus i el cor perquè porteu els seus talents tan lluny i tan enlaire com pugueu. No s’hi val! Que alguns de vosaltres els feu servir per agafar una aixada i cavar un clot per enterrar-los.”

Timothy Radcliffe en el llibre El repte de viure (edicions Cerf) diu que l’Evangeli ha d’empènyer les nostres vides: “La vie spirituell consiste doncs à s’exposer avec courage au risque d’être blessés, sous peine de n’être plus en vie”.