Una ullada ràpida a la història del país permet destacar dos períodes que han estat cabdals per la intensitat dels canvis: els anys seixanta del segle passat, fonament del model de país durant el segle XX, i les dues dècades d’aquest mil·lenni en què Andorra afronta un canvi de model, per esgotament de l’anterior, que ha obligat a desenvolupar un important desplegament normatiu per aproximar-se als països de l’entorn.
El turisme de masses es consolida a la segona meitat de segle XX quan s’inicia un procés econòmic i demogràfic capaç de vertebrar un Estat de Dret internacionalment reconegut. El repte al qual Andorra s’enfrontava als anys seixanta era el de modernitzar un país que havia entrat en una fase d’expansió que, d’haver-se mantingut, hauria incrementat la població fins a 250.000 habitants a final de segle. En aquesta dècada s’introduïa l’Estat del Benestar amb la creació d’un sistema de seguretat social (pensions i sanitat) obligatòria per a tots els assalariats que, juntament amb els serveis socials, el dret a l’educació i la cultura, definia el que esdevindria la política social en el futur. Es fixava l’horari de tancament dels comerços a les deu del vespre i es limitava la setmana laboral a 48 hores; s’obligava les empreses amb assalariats a establir quinze dies de vacances anuals sense distinció de sexe ni edat, amb el salari corresponent a una jornada laboral de vuit hores, i un dia de descans setmanal que fixava l’empresari.
Les responsabilitats creixents del Consell General i la tenacitat de la classe política van permetre a l’Administració assumir, de forma gradual, els serveis públics concebuts com a activitats que havia de controlar i gestionar. Aquest procés d’adaptació a l’entorn amb el qual manté una relació de dependència estreta no ha parat d’evolucionar i amb el canvi de mil·lenni, el país ha afrontat nous reptes, com el d’integrar-se en una economia globalitzada i emprendre reformes substancials en àmbits com la inversió estrangera, la regulació de l’activitat fiscal i financera i el procés d’aproximació a Europa. El resultat ha estat l’adaptació d’una economia de muntanya a unes noves condicions que han permès la convergència de les institucions i dels nivells de renda amb els dels països més desenvolupats de l’entorn.
Toni va dir..En les dues dècades del segle XXI, que han estat governats 18 anys per Lliberals i DA, i que governen actualment, l'economia a crescut el 63%, però els ingressos fiscals de les Administracions (central i locals) han crescut un 142%, i per que han servit aquest ingressos? Per pagar salaris, que en el mateix període s'han incrementat el 123%i i transferències corrents, que s'han incrementat el 450%. Es evident que el model, o millor l'absencia de model econòmic. Amb l'actual pandèmia, la creació de riquesa caurà a nivells del 2004, però la despesa corrent no, i això no es possible.
RespondreEs a dir, que tota la riquesa generada en aquest periode no ha estat suficient per mantenir la despesa corrent de les Administracions? i ara no volen reduir-la? i com es pot fer front a una despesa desmesurada amb un ingressos decreixent? i amb un model turístic esgotat?