D’aquí a uns anys, quan la Covid sigui un record difús d’un moment llunyà en el temps, explicarem batalletes de com era allò de sortir al carrer amb mascareta, prendre el cafè de mig matí al pedrisset de davant del bar i rentar-se les mans a l’entrar a qualsevol establiment. Això en el millor dels casos, perquè també pot passar que els hàgim d’explicar com era anar de concert o el bàrbar costum de saludar-se amb petons amb no convivents. Per facilitar aquesta tasca, l’Arxiu Històric ja fa dies que treballa en la construcció del relat. Enguany, per celebrar el Dia mundial del patrimoni audiovisual han posat en marxa una campanya que, amb el nom d’Arxivem el confinament vol recollir testimonis sobre com s’ha viscut la situació de confinament, ja que es considera que poden ser molt interessants per estudiar i donar a conèixer en el futur com es va viure aquest període a Andorra. Així doncs, ja em veus fent una tria a l’Instagram de les millors fotos dels pastissos del confinament, per deixar-ne constància per a la posteritat. El que serà més difícil de recollir serà la sensació de silenci als carrers, l’emoció dels aplaudiments de la tarda. Aquella mena de fil conductor que ens reunia al voltant de les rodes de premsa de govern per saber com es deia el gat del ministre i l’ai al cor en veure com totes les certeses s’anaven esmicolant. Els dies van passant i hem après que la situació és evolutiva –incerta–, que els costums i les maneres de fer es van adaptant –fem el que podem– i que hem de trobar la manera de fer-ho una mica millor, tots plegats –si ens en volem sortir–.