De la mega agenda

Visitem el cementiri

Obrim de bat a bat el cor. Obrim-lo a les dimensions de l’amor

Creat:

Actualitzat:

Obrim de bat a bat el cor. Obrim-lo a les dimensions de l’Amor.

Anem al cementiri, on amb l’ofrena d’un pom de flors, d’una garbella de records i d’una toia de pregàries pels morts fem un humil intercanvi que fa possible l’amor que durant la vida, maldestres com som, no vàrem saber realitzar. Aturar-nos davant la sepultura de la persona estimada és anar una mica a l’essencial de la vida. Déu mai és un destructor sinó un creador. Si se’ns emporta les coses, en crea de noves.

Ofrenem les flors que són símbol d’afecte. Des que el món és món, els enamorats les han fetes servir per significar els seus sentiments. Els colors, la llum i les aromes airegen per tots els racons del cementiri que al terme de la vida no hi ha la mort, sinó la Vida que esdevé imparable. Les nostres flors els diran “no vull que et moris”, com es diuen els enamorats.

Tots hem d’anhelar que la mort sigui la meravellosa trobada amb aquell que tant hem anat estimant en l’ascensió de les muntanyes de la vida, i de qui tant ens hem sentit estimats rebent-ne les forces per fer camí i continuar ascendint.

La gran aventura de la vida és l’Amor. Déu és Amor i ens ha creat per estimar. La mort ens ho pot prendre tot, però no ens prendrà mai l’amor.

Com cada any, durant la setmana de Tots Sants, jo aniré al cementiri de Bellcaire d’Urgell. En la Solemnitat de Tots Sants, acompanyat de quatre canillencs, visitarem els cementiris de Soldeu, de Canillo, de Mereig i de Prats. Junts desgarbellarem els records dels temps viscuts amb ells. Reviurem tot el que ha estat la nostra vida al seu costat: les penes i les alegries, les il·lusions i els fracassos. El record d’unes vivències que ens ajuden a retrobar-nos a nosaltres mateixos, el millor de nosaltres mateixos, allò que ha format i nodrit la nostra personalitat. Cantem amb el poeta M. Martí i Pol: “No tornaràs mai més, però en les coses / i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta / de la vida que visc, no solitari / sinó amb el món i tu per companyia”.

“Les llàgrimes s’assequen / les flors es marceixen / les pregàries resten vives per sempre”, glossa mossèn Cinto Verdaguer. Visitem el cementiri perquè és el gran temple ple de relíquies que fan brollar la pregària del mes profund del cor. Que sigui una pregària plena d’amor –que és vida eterna–, que embolcalli els nostres difunts. En la pregària trobem el consol per la pèrdua de la persona estimada. La pregària que en el Crec en un Déu anomenem “Comunió amb els sants”.

Gràcies a la Comunió, els amics per sempre, a través del llenguatge més comunicatiu, el del silenci, em confien:

- Ramon, Déu no et preguntarà quants diners ha costat la casa d’AINA. Et demanarà quants infants i joves vulnerables has acollit. Quina obra social ha dut a terme “clandestinament?”

- Déu no et preguntarà quant guanyes cada mes. Et preguntarà “Si has servit l’Església o t’has servit de l’Església,” com avisa el Papa Francesc.

- Déu no et preguntarà si has estat canonge, monsenyor, excel·lentíssim... o no sé què més. Et preguntarà si has fet la feina amb el millor de la teva capacitat... i amb amor.

- Déu no et preguntarà pels monitors i per les monitores. Et preguntarà sobre la manera com els has cuidat, format i estimat.

- Déu no et preguntarà si els aires canillencs i la neu t’han broncejat la pell. Et demanarà per la puresa del teu cor.

El dia de les ànimes, 2 de novembre, tindré a l’altar de la meva Confident, la dolça Mare de tots, la Mare de Déu de Meritxell, les flors del comiat de la meva amiga Anna Portell. Com a lectures llegiré fragments de poesia dels meus amics recentment traspassats mossèn Manel Pal i mossèn Josep Maria Ricart, autors –entre un miler de poemes– de l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu de Meritxell i de l’Ave de Meritxell, respectivament:

Reina d’amor, un dia

Andorra us coronà.

I Reina sou, Maria,

de tothom qui us estima i

que us vol estimar.

Els cors s’agermanen

al vostre caliu;

cims i valls aclamen

l’amor d’aquest niu.

Pensem aquests dies en aquesta veritat transcendent: “El pas a l’altra riba”... Són uns dies adients i recollim el somriure de Maria, que ens dirà a tots: “Tot el que no dones, es perdrà... dona’t fins allà on puguis i forjaràs la teva gran riquesa per tota l’eternitat”. Davant d’Ella, medito l’última de les Benaurances del seu Fill que proclamem avui Tots Sants: “Feliços els menyspreats, marginats i incompresos per oferir a l’Església en sortida camins per sortir... la seva recompensa serà gran allà Dalt”.

tracking