Perdre el rumb

M’ha calgut abandonar Andorra uns dies i sortir així de la zona de confort que proporciona la rutina per adonar-me que he perdut el rumb.

Ressonen al cap les paraules que fa un temps em va dir una coneguda avui política andorrana: “Que cada dia que passi estiguis més a prop d’allà on vulguis anar.” Doncs no, ja fa setmanes, potser mesos, que no, que el dia a dia no m’aproparà allà on vull arribar. Inicialment em refugiava autoenganyant-me en la ingent feinada que tinc, i que no aconsegueixo treure’m de sobre, però com acostuma a succeir amb els autoenganys, això no deixa de ser una excusa per treure pilotes fora i continuar cap endavant.

Enlluernat de la mateixa manera que una nova albada trenca la foscor de la nit, aturo de cop la feina com si aquesta no existís, i surto a caminar, que sempre m’ha anat bé per clarificar idees i pensaments. Faig parada tècnica per comprar una llibreteta (com ja he dit altres vegades, escriure m’ajuda a consolidar idees i a convertir-les en compromís) i m’endinso en el barceloní barri de Gràcia per buscar una terrassa on poder reflexionar tranquil.

M’aturo a la cruïlla dels carrers Topazi i Astúries, i trobo una taula lliure a la cara nord de la plaça del Diamant. L’indret em sembla d’allò més apropiat, just als meus peus, uns metres sota terra, s’hi concentrava la gent per refugiar-se dels atacs aeris durant la Guerra Civil, i de ben segur, des d’aquella posició centenars de persones atemorides reflexionaven sobre el sentit de tot plegat.

Contagiat peel ressò d’aquells esperits, començo a veure-hi clar, m’adono que fa un temps que camino sense rumb. És curiós, perquè els objectius a llarg termini els tinc identificats i ben definits, però constato que a curt termini tan sols em limito a anar resolent tot allò que va sorgint sobre la marxa, i quan reflexiono sobre els de mitjà termini descobreixo que no els tinc clars, bingo! He perdut de vista el mitjà termini, i no tenir-lo clar em fa anar curt de vista, ocupat a resoldre el dia a dia, i així no arribaré pas mai allà on vull arribar.

Primer pas aconseguit, he descobert què m’està passant. Continuant amb l’auditoria interna, ara haig de trobar allò que ho ha causat, i aquí és on es corre el major perill de caure en l’autoengany, de culpar la societat, als altres, o qualsevol excusa que vingui pel cap per tal d’encobrir que he fallat, que ho he fet malament. I temorós d’afirmar que no sigui una excusa, trobo en la pandèmia de la Covid l’origen de tot plegat.

Inconscientment, m’he anat deixant arrossegar peels nous paradigmes que hem viscut els últims mesos, hem hagut de refugiar-nos i salvar els mobles, hem abandonat projectes, il·lusions, si ja vivíem immersos en la incertesa, la pandèmia mundial encara ho ha agreujat. No podem fer plans a setmanes o mesos vista, o, si els fem, no n’estem del tot segurs que es puguin acomplir, vivim en la incertesa, aquella incertesa que tant ha predicat el pensador Zygmunt Bauman, el qual si continués viu avui en dia constataria com la pandèmia ha servit de catalitzador a uns problemes estructurals en la societat que fa anys que arrosseguem: tot canvia a un ritme superior al que podem assimilar i adaptar-nos, i això ens deixa descol·locats, en guàrdia permanent i recelosos de tot allò que no siguem nosaltres mateixos i el curt termini.

És com si les mascaretes, el fet de portar morrió en boca i nas, ens hagin fet perdre l’olfacte del mitjà termini, o, si més no, jo l’he perdut, i amb ell, també el rumb.

Que no se’m mal interpreti, no culpo les mascaretes, que ja han rebut prou, i en defensa d’aquestes us convido a reflexionar sobre els canvis positius que han comportat. No us passa a vosaltres que al mirar la gent amb mascareta us fixeu ara més amb els ulls, amb la mirada? Per a una persona avesada a fixar-se en tots els detalls com jo, les mascaretes m’entorpeixen el fet de perdre’m pels detalls de mitja cara, i no tinc un altre remei que fixar-me en els ulls, on he descobert amb fascinació que trobo la gent molt més guapa al concentrar la meva atenció en els seus ulls, en allò que expressen, que ens diuen, i em reconforta veure com perdo l’atenció per la vestimenta, per la forma de caminar, per l’expressió facial i altres inputs que acostumava a escanejar per fiar-ho tot ara a la mirada.

Ens hem hagut de posar mascaretes per descobrir allò que va voler dir-nos en Jaume Plensa amb la seva obra escultural 7 poetes que tenim a la plaça Lídia Armengol davant del Consell General, i que segons el mateix autor, ens convida a una introspecció, a aixecar el cap i trobar les solucions en la bellesa tant dels paisatges com en la interior.

Perquè tota crisi és una oportunitat de canvi, de regeneració, potser aquesta crisi ens ha vingut molt de cop i ens ha fet perdre el rumb durant un temps a alguns, però tenim a les nostres mans l’adaptació a les noves formes de fer, a les noves necessitats, i en podem treure partit.

Professionalment s’obren nous camins per explorar, és cert que alguns sectors han rebut més fort que uns altres, però no ens podem quedar lamentant-nos del que hem perdut o el que ja no tornarà a ser, sinó cercar i adaptar-nos a noves formes de distribució, nous productes i nous serveis. I, personalment, cadascú ha de fer la seva feina si li cal i vol fer-la, això ja és terreny particular, tan sols permeteu-me la llicència de plantejar la premissa de canviar l’enfocament, passar del jo cap al tu, del jo cap al nosaltres, del vull cap al què vols, del necessito cap al què necessites, pot ser un camí, potser ens ajuda.

Així que, tot cofoi d’haver trobat el què, i potser, també el perquè, i després de tornar a definir els objectius a mitjà termini perduts, veig amb claredat el rumb a seguir, i ara m’espera la tasca més titànica: el fet de seguir-lo sense allunyar-me gaire i ser constant. Seguim, que és tard i vol ploure.