Creat:

Actualitzat:

Una escola. Confinen tres aules. Una setantena d’alumnes marxen dues setmanes cap a casa. Els nanos deixaran de dinar a l’escola i passaran a fer-ho a casa deu migdies. Un pare demana què passa amb la quota que es paga de menjador, que és d’uns 60 euros. De seguida li responen que se li descomptarà la part proporcional, que no ha de patir per res. El pare respira, alleujat: amb els 30 euros que s’estalviarà podrà fer una compra bàsica per cobrir els dinars de més que li tocarà fer a casa, que amb la situació actual cada euro compta. A una de les cuineres de l’escola li comuniquen que no poden continuar comptant amb ella, que quan no és una classe que falla és una altra i que amb la pèrdua d’ingressos de les quotes no poden fer front al seu salari. A un dels monitors de menjador li diuen el mateix. Si et tornem a necessitar, ja t’avisarem. Una mare se n’assabenta. I comença una tímida campanya perquè els pares que puguin assumir-ho continuïn pagant la quota del menjador i així evitar alguns dels acomiadaments. Ja no és només que l’amoïni la situació social dels dos treballadors, és que eren persones que connectaven molt amb la canalla i no sempre ha estat el cas, amb la precarietat associada a aquells llocs de treball, costa molt trobar professionals implicats i que trobin el punt adequat a l’hora de relacionar-se amb els més petits. Una altra de les mares diu que està a favor de continuar pagant les quotes però que, a canvi, aquest any es deixi de fer l’aportació a la campanya solidària amb què cada any s’implica l’escola. Un pare diu que de cap manera i planteja, com a alternativa, que aquest any se’ls redueixi la quota de la cooperativa, potser no la part del material escolar però sí la part que va destinada a l’ampliació del fons de la biblioteca. Una altra mare no opina –no suporta els grups de WhatsApp– però pensa que no estaríem en aquest punt si haguéssim anat omplint un pot col·lectiu des de fa anys per fer front a situacions així. Un pare pontifica que ell no pensa pagar per menjar que no consumeix. Tot això és ficció. I, alhora, quotidià. Els canvis en la nostra normalitat ens estan fent repensar què vol dir socialitzar i viure en societat en l’àmbit micro. No estaria malament que ho apliquéssim per recordar què implica viure plegats.

tracking