Zihuatanejo

No soc gaire cinèfila, per no dir gens. Però hi ha unes quantes pel·lícules que, bàsicament per circumstàncies diverses, no em canso mai de veure. El rànquing l’encapçala Casablanca, encara que només sigui per sentir La Marsellesa (cançó que detesto quan me la volen fer empassar com a himne d’una part dels Països Catalans) com un cant de llibertat enfront del nazisme, i el podeu allargar amb El col·leccionista d’ossos, Millor, impossible (en Verdell és la rèplica exacta del meu Poqui), Els ocells, Endevina qui ve a sopar, Seven i Alien (la primera, no fotem!); a més, hi podeu afegir (ara em pelareu) tots els Rambos i gasòfies cinèfiles de mal pair que se us acudin i que a mi m’ajuden a desconnectar després de fer de Sherlock en les tasques de correcció més diverses, i totes les pel·lícules d’indis i cowboys, sobretot perquè em fan pensar en aquella filla del cap indi segrestada per algú del Setè de Cavalleria i a qui en Juanito Díaz rescatava en aquell petit pati de les Escoles Velles del meu poble.

Aquest repàs als pocs flims de la meva vida (soc d’aquella generació que encara en dèiem penícul·les) ve a tomb perquè dissabte passat vaig tornar a veure Presó perpètua, amb l’únic paper de Tim Robbins que trobo excel·lent i amb aquell Morgan Freeman que, faci el que faci, em sedueix i em captiva. Potser és que ja n’estic ben farta o que estem morint una situació a la qual temps enrere anomenàvem vida, però tot, cadascun dels detalls (des de l’ocell mort fins a les sabates llustroses, des de les peces d’escacs fins a la pudor de la fugida, des de la paret de pedra seca fins a la platja final passant pels filferros del pati de la presó, des de la música fins al diàleg) em feia pensar en la presó perpètua a la qual estem condemnats. Cada frase, des de l’afirmació que “és terrible viure amb por” fins al desig “espero no perdre mai més l’esperança”, passant pel fet que ens estem acostumant a haver de demanar “permís per anar a pixar” i per la pregunta de, si ens hi quedem, “qui enyorarà un vell”, em semblava un escarni (imitació satiricoburlesca) de la situació actual.

L’únic somni futur és Xauxa. L’únic futur possible, si som capaços d’arribar-hi, Zihuatanejo.