Interessats a educar en el lleure

Els cursos A i B de Batxillerat Professional d’Activitats Físiques Esportives i de Lleure (BPAFEL) han pujat a conèixer AINA per fora i per dins. Em demanen una taula rodona. Algun angelet els ha piulat que a mossèn Ramon li plau molt que li facin preguntes. Soc feliç de compartir les que l’Agenda em permet.

1. FP.- Mossèn, quin paper juga dins la família d’AINA?

Mn.- Visc per estar al servei dels infants i dels joves. Mentre era vicari d’Organyà fèiem campaments a les Masies de Coll de Nargó. Nomenat mossèn de Canillo, el gran mestre Pere Canturri, m’acceptà al seu equip de CAMIC (Campaments del M.I. Consell). Després d’un accident al Pas de la Casa, l’estiu del 1975, vàrem crear amb la Mare Maria Espasa les Colònies Populars de Canillo. Ahir, 30 de setembre va fer 41 anys de la benedicció de la Primera Pedra d’AINA. Diu Jesús: “Deixeu que els infants vinguin a mi!” Això és la meva felicitat.

2. FP.– Vós viviu per als joves, però la societat no els fa confiança.

Mn.– Teniu tota la raó. La gent diu: “Gent jove, pa tou”, “d’aquests joves no en farem res”. Vaig viure el Maig del 68 que va canviar el món i moltes persones deien: “ Valdria més que estudiessin i treballessin, aquests joves, i no tantes manifestacions.” He estat un privilegiat de ser professor més de 50 anys perquè els joves m’han encomanat les inquietuds de llibertat, d’igualtat, de superar tabús... i em llançaren al senderisme, a l’esquí de fons. Les classes eren una pedrera de monitors. Sols em calia dir: “Jove, vine! AINA necessita el teu cop de mà!” Quan es fa confiança als joves, aquests responen entusiàsticament.

3. FP.– Què demaneu a un jove perquè sigui monitor o monitora?

Mn.– Una ferma personalitat mitjançant la qual tenen autonomia; una profunda espiritualitat que és el pou dels valors a transmetre: amistat, creativitat, respecte, alegria, coratge... i el compromís des del voluntariat convençuts que donant rebran més del que donen.

4. FP.– Com començàreu i amb qui comptàveu?

Mn.– Comptava amb el sou de professor, la venda de records i ciris i ajudes de persones que apadrinaven nens i nenes de famílies en dificultat. “A l’estiu, cap infant sense colònies!”, és la divisa d’AINA. He comptat amb l’encoratjament dels companys professors, dels Eclaireurs de França, d’un esplai de Bellvitge, de les setmanes blanques d’Alcorcón, de l’UEC de l’Anoia... Foren un suport econòmic –AINA s’autofinança fent d’alberg durant la neu per fer obra social a l’estiu–. Però el més important fou que m’anaven assenyalant el camí a seguir, ja marcat pel Concili Vaticà II que demanava obrir portes i finestres d’una Església rutinària.

5. FP.– A AINA canteu “Cerqueu una Terra nova, anem a un País millor”, hi creieu?

Mn.– Molt! Viure en cristià és fer del carrer la teva Església. Ens cal tocar amb els dos peus a terra. Encarnar-se en el món que vivim com ho feu Jesús. No puc imaginar viure la fe sense sentir-se implicat vis-a-vis amb els altres, amb la societat, amb la humanitat.

6. FP.– Què és el que més us entusiasma de l’Evangeli?

MN.– El Manament Nou! Però en una societat en la qual els joves no tenen camí, o l’han perdut, em quedo amb la frase de Jesús: “Jo soc el Camí.” La meva vida ha estat un camí de tarteres, de caigudes, de marrades... El Camí de Jesús em posa en camí de nou.

7. FP.– Aleshores, els dubtes us han amargat el camí?

Mn.– Dubto, doncs existeixo! Davant del dubte m’he emmirallat amb la Mare Teresa de Calcuta, l’Abbé Pierre, el Pare Manel, el bisbe Casaldàliga, l’arquebisbe Romero, mossèn Roc Salvia, Guy Gilbert, mossèn Ramon Balagué... que han deixat –i deixen– tan bon rastre que els dubtes no esborren el camí a seguir.

8. FP.– Heu conegut el fracàs?

Mn.– He tingut un miler de projectes en la meva vida que no han reeixit, però no he conegut el fracàs. La Creu de Jesús no fou un fracàs. La mort dels meus pares, del Pere, de la Mare Maria, de 13 monitors durant aquests 45 anys de camí... m’han causat etapes en què la meva moral era ben baixa. Sort he tingut que no soc amic de les indecisions i dels ajornaments, els parents del fracàs.

9. FP.– Sou feliç? Què és el que més aprecieu de la vostra vida?

Mn.– Soc molt feliç. El que més aprecio és veure els infants i els joves feliços. Feliç també de tot el que he construït: Casal Sant Serni, Borda de Meritxell, La Sangria, el Taller de Cultura Religiosa, la borda de venda de records... i el gran complex d’AINA, tot al servei de l’Església i d’Andorra on la gent jove ha pouat una espiritualitat, i jo m’he sentit evangelitzador. Em queda que el Bisbat m’aixequi la prohibició per bastir el Campament Meritxel·lià per a joves de 15 a 17 anys, pedrera de monitors. He de confessar que per sortir-me amb la meva he estat una mica pirata i que m’he saltat bastants cops l’ordre establert. Però, la Mare de Déu de Meritxell, la meva Confident, m’ho ha perdonat. I això ja és la felicitat somiada.

10. FP.– Gràcies , mossèn. Ens heu obert els ulls...

Mn.– Gràcies a vosaltres de deixar-me compartir un tros de la meva vida... tornant-me als meus 18 anys.