Creat:

Actualitzat:

Com que el cap de Govern, Xavier Espot, no surt del guió i, tot sigui dit de pas tampoc els grups parlamentaris –tant de la majoria com de l’oposició: uns elogien, els altres, en retreuen la manca de concreció– el Debat d’Orientació Política té poc a comentar, almenys fins al moment en què escric aquestes ratlles, dijous al migdia. I em qüestiono si això és bo o dolent. És a dir, precisament en els moments de crisi (sanitària, social i econòmica) que estem vivint, que un dels dos debats parlamentaris més importants (l’altre és el de pressupostos) generi tan poc interès sí que és símptoma d’alguna cosa més que es projecta en aquesta apatia generalitzada que vivim de fa uns anys cap aquí, de poca empatia de la ciutadania vers els qui gestionen la cosa pública.

No ho tenen fàcil, cert. Els ha tocat ser govern i oposició en una de les èpoques de més incerteses dels darrers temps, on l’avui no té res a veure amb l’ahir i molt menys amb el que passarà demà. Molt probablement la situació pandèmica ens hagi fet adonar que l’individualisme i l’autosuficiència ens fan fràgils. Conceptes, aquests, d’altra banda, promoguts pels poders polítics i econòmics al llarg de dècades des de mitjans del segle passat (i que han arrelat). Quan precisament és al contrari, la feblesa que tenim com a individus la convertim en fortalesa en la col·lectivitat, en la interrelació entre nosaltres i amb la mateixa natura. Per la vida ens hi juguem la vida, que deia aquell.

tracking