Les xonis de la llibreria

Vaig a la meva llibreria de referència per comprar l’últim llibre de l’Albert Villaró (ja us dic que fa molt bona pinta) però com que està tancada acabo a la llibreria d’un centre comercial proper. De seguida trobo La companyia nòrdica però no puc resistir l’ocasió de fer un tomb i mirar les altres lleixes. Ho faig guiant-me per l’atzar i la curiositat però acompanyat per la llista de llibres pendents de comprar que guardo al mòbil.

Entre la prestatgeria he coincidit amb dues adolescents. Texans, cabells llargs, carpeta i motxilla. Setze o disset anys? Estudiants de batxillerat, imagino. El primer que penso és que a les llibreries que freqüento no n’hi veig gaires, d’adolescents. Ni gent jove. En canvi elles es mouen amb més desimboltura que jo pel centre comercial. És evident que hi ha uns lectors joves que a vegades no sabem ni que existeixen.

Les noies parlen castellà. Pel registre que gasten i per com modulen, em semblen una mica xonis Parlen alt. Massa, pel meu gust. Per això les sento perfectament. Per això i perquè m’encurioseix saber què comenten dels llibres. A les novetats, els atrau un volum titulat Zorras que jo ja havia menyspreat abans. “Pero qué título es ese, tú te crees”, s’exclama una d’elles. Descobreixo que coincideixen amb mi a rebutjar aquests recursos de màrqueting en la literatura. Bé per les xonis.

Espio de lluny la seva conversa mentre remeno clàssics i novetats: Civilitzacions de Lauren Binet (Edicions de 1984) i Moments estel·lars de la humanitat de Zweig (Acantilado). Elles acaben al racó de la ciència-ficció. Una recomana un autor, l’altra comenta què li havia semblat un determinat títol que havia llegit durant el confinament. Fan exactament el mateix que qualsevol lector. Ara miren un volum de Stephen King. Una d’elles explica que ha vist Carrie. Comenta les sensacions. Quines ganes d’afegir-me a la conversa. Quines ganes de conduir-les dissimuladament cap a la lleixa de literatura andorrana. Però no puc fer-ho sense despertar recels. No vull semblar un pirat. Marxen. Ja hi arribaran soles. Jo em quedo. Després pago i marxo a casa. Pels carrers em persegueix una pregunta. Com fer perquè sigui més normal trobar joves interessats en els llibres? Què fem amb els que no llegeixen mai per gust?