Creat:

Actualitzat:

Com si fos un autèntic viatger d’aquells que durant els segles XVIII, XIX i principi del XX feien incursions en aquestes valls –que per a ells eren amagades i feréstegues– mentre anaven escrivint en un dietari allò que veien, els paisatges que admiraven i les persones que es creuaven, les cases on s’hostejaven i els prohoms amb qui mantenien converses sobre el territori, els seus usos i els seus costums. Així se’m visualitza el darrer de l’Albert Villaró, si més no els primers passatges dedicats al pas per Andorra del protagonista de la novel·la, Ulrich von Wilamovitz, un culte soldat prussià que arriba al Pirineu per participar en la primera de les carlinades que es van succeir al segle XIX entre liberals i carlins, la major part a Catalunya.

Però més enllà dels fets històrics que embolcallen la trama novel·lística, llegint el darrer Villaró aquest ens mostra el que ja sabíem, però m’atreveixo a dir que aquesta vegada encara amb més força, que no és altra cosa que l’ADN purament pirinenc de l’autor i que desprèn la novel·la. I no ho dic només pel que fa a la situació geogràfica, de la qual demostra ser un gran coneixedor, on es desenvolupa la trama, sinó per l’ús de les expressions, de les paraules pròpies d’aquesta terra, del caràcter de la seva gent reflectit en els protagonistes i dels usos i costums fent gala del seu doble vessant d’historiador i escriptor. Llegint La companyia nòrdica (Columna) no només vius un amè i original relat d’aventures, sinó que a través seu també –i sobretot– trepitges Pirineu, en el seu concepte més ampli.

tracking