En Cinto i jo

Ja deveu saber que, amb l’Àlvar, estic vivint entre l’infern i la glòria de la mà d’en Cinto: un capellà per a una menjacapellans, un poeta de puntes de coixí per a algú que juga amb els mots, un osonenc emboirat a qui se li asseca una vena per a una empordanesa atramuntanada que ja va néixer amb la vena seca, un amant de Barcelona per a algú que odia anar a ciutat, un llaurador per a una pagesa, un caparrut que anava a rampells per a una mula que va a raps, una ànima de càntir per a algú que les fot pel broc gros, un orat per a una folla... un jacint per a un roser a qui li falten les heures.

Ahir vam anar a Barcelona, i només de fer-li posar la màscara li vaig haver de fer entendre que vivíem uns temps com els de l’epidèmia de còlera de quan ell triomfava amb L’Atlàntida. En sortir al carrer, em va preguntar qui era ara el capellà de Meritxell i, en dir-li que mossèn Ramon, va contestar fatxendejant del seu andorrà: “No el conec cap!”, i va riure. En arribar a ciutat, em va fer jurar que no aniríem a la Rambla, perquè ell havia fet molt camí per només travessar-la, i es va admirar en veure, cent anys llargs després, la Sagrada Família del seu amic Gaudí. I es va sentir tan afalagat en veure l’Ona plena de gent que el volia conèixer! Li vaig deixar la veu perquè s’hi adrecés i, com que els morrions no tapen els ulls, va veure com tothom s’emocio­nava.

I avui toca Perpinyà. I està tan content! M’explica històries d’Agustí Vassal, de Josep Falguère i Juli Delpont, de Justí Pepratx, de l’ermità de Sant Cristòfol, de campanars que parlen en català... i del Canigó. No m’hi he pogut negar i ens toca anar a Prada, a Vilafranca i a Sant Martí. Ha remugat en encertir-se que ja no hi havia cap barretina, però li ha plagut que hi hagi fedes pasturant i gent que se li adreça en català i que, tant de temps després, es recorda d’ell i del seu nom. M’ha preguntat si aquest vespre també li deixaré la veu i, en dir-li que sí, sobrepassat per haver sentit ahir tant de castellà i avui tant de francès, m’ha demanat que, sobretot, els repeteixi aquests mots: “Catalunya, pàtria dolça / com se perden tos costums! / Lo de casa se t’empolsa / i amb lo d’altres te presums.” És clar que ho faré.