El repte de la interculturalitat al nostre país

Quan es parla de diversitat cultural, el primer que s’ha de dir és que és un procés irreversible: totes les dinàmiques que comporta la globalització fan que en el futur totes les societats estiguin compostes cada cop més per persones d’orígens molt diferents.

En parlar d’integració a les societats modernes, el model assimilacionista i el model pluralista (multicultural) han presentat limitacions: el model assimilacionista en no reconèixer la diversitat cultural en l’àmbit públic pot conduir a la marginació o exclusió d’alguns grups (l’exemple dels disturbis a les banlieus és paradigmàtic), mentre que el model multiculturalista es critica perquè pot afavorir processos de segregació amb la creació de societats paral·leles i separades (que poden portar a la formació de guetos) que limiten la cohesió social.

En canvi, el model intercultural entén la integració social com un procés d’interacció, d’adaptació mútua, que es produeix al llarg del temps i que comporta canvis en ambdues parts (la població autòctona i la immigrada). S’ha de tenir en compte que una condició bàsica per a la interculturalitat és que les persones immigrades tinguin exactament els mateixos drets i deures que la resta de la població, on totes les cultures han de tenir la mateixa valoració. S’ha de dir que en l’actualitat no hi ha cap país que sigui plenament intercultural, però sí situacions més o menys interculturals.

A Andorra, Dolors Coma i Juanjo Pujades ens alertaven ja fa més de vint anys de les línies que segmenten la societat andorrana (l’econòmica, la política i la social), a les quals podem afegir factors de cohesió, que ens apropen a la interculturalitat. Així, el mercat de treball està força dualitzat, on hi ha clarament dos sectors molt diferenciats, el segment primari, amb bones condicions laborals i on se situen la major part d’andorrans (i persones amb més formació), i el segment secundari, amb pitjors condicions laborals i amb moltes dificultats de conciliació de la vida laboral i familiar. Com a factor cohesionador s’ha de dir que el gran creixement econòmic del país ha proporcionat l’oportunitat que moltes persones que treballaven al segment secundari hagin passat al primari. A més, la molt bona entrada al mercat laboral de les persones nascudes al país (siguin fills d’andorrans o no) ha estat generalitzada i continua sent un dels principals èxits del model andorrà d’integració.

Hi ha una segmentació política clara, puix que a les darreres eleccions del 2019 van tenir dret a vot prop del 41% de les persones de més de 18 anys que habiten al país. La conseqüència més evident és que el sistema polític no s’adapta a tota la població del país, sinó a una part, que en general és la que té millors condicions de vida. En tot cas, entre els andorrans cada cop hi ha més diversitat, ja que de les persones que voten, un 40% no han nascut a Andorra, i quasi la meitat dels que han nascut al país no tenen cap dels dos pares amb nacionalitat andorrana.

De tota manera, el sistema d’accés a la nacionalitat per anys de residència té limitacions, ja que prop del 65% de les persones que fa més de 20 anys que resideixen al Principat no es fan andorranes, i la primera causa per no fer-ho és la renúncia a la nacionalitat d’origen. En totes les enquestes fetes des del CRES demanant sobre aquesta qüestió la major part dels andorrans estarien a favor del reconeixement de la doble nacionalitat, així com la rebaixa del nombre d’anys de residència necessaris per poder accedir a la nacionalitat.

La segmentació social és conseqüència de les altres segmentacions i del creixement migratori per onades, i el seu resultat és el diferent prestigi social amb relació a l’origen. Una prova de l’existència d’aquesta piràmide social és com estan arrelats en l’imaginari col·lectiu de la població estereotips sobre la major part dels grups nacionals que conviuen al nostre país, tot i que aquests estereotips no han passat a prejudicis que hagin portat a conflictes greus entre les diferents comunitats nacionals.

Un factor molt interessant del nostre model és que la immigració no es veu com una amenaça, al contrari que passa en els països del nostre entorn, tal com es demostra a l’enquesta de l’Observatori en repetides onades. És més, dins del nostre imaginari col·lectiu, la immigració es relaciona amb la modernització i el benestar del país, com un fet consubstancial a l’Andorra actual.

És molt important que hi hagi factors culturals cohesionadors, que en el cas de la nostra societat és l’aprenentatge i la utilització del català. Com a fet positiu, encara que en molts àmbits socials del país no és la llengua majoritària, pràcticament la totalitat de la població considera que és molt important que els seus fills l’aprenguin i l’utilitzin, com a símbol d’identitat i per ser un element clau de mobilitat social ascendent.

De cara al futur, sembla clar que un dels reptes principals és assumir la interculturalitat com un altre signe d’identitat del nostre país. Aquest fet no ha de significar la renúncia els trets identitaris tradicionals, sinó més bé assumir la barreja existent com un fet positiu i cabdal per entendre la nostra societat.

L’Andorra actual és el resultat de l’esforç de tots, dels que estaven aquí i dels que han vingut a quedar-se. Aquesta barreja ens ha enriquit com a societat. Tots nosaltres n’hauríem d’estar orgullosos.