Valira

M’assec en un banc al costat del riu, a Andorra la Vella.

El soroll, la remor, el corrent m’és tan familiar que em fa sentir el present i al mateix temps em transporta a la meva infància, a la primera consciència, quan des de la casa paterna el sentia cada dia, sobretot durant el desgel de les nits de primavera.

És com un cor que corre per tot el país i el dinamitza, que sap fer-se estimar, però que també és capaç de mostrar la seva fúria.

Sembla que estiguem subjectes al riu. Podem ordenar-lo, desviar-lo, dragar-lo, banyar-nos en un racó tranquil o provar de fer ràfting i caiac en aigües braves, també gaudir dels seus paisatges d’alta muntanya, però, a l’hora de la veritat, ell sempre té l’última paraula.

Potser es podria dir que Andorra es tan riu com vall. Andorra és també impermanència, canvi constant, com ho són les aigües del Valira que marquen com una espina bífida el territori del país.

Em fixo en el lloc des d’on escric aquesta columna, prop del pont de París. Hi ha gent que s’ho mira des de la plaça i es fa fotografies.

Resulta fins i tot atractiva la manera com s’ha canalitzat el riu, pla a les dues voreres; les roques al mig. L’obra d’enginyeria és agradable, com ho és una mica més avall a la plaça de la Rotonda, on llueix la Noblesa del temps, l’obra de Salvador Dalí... però, per sobre i per sota de l’escenari, és el riu qui fa sentir la seva presència, el seu soroll o la seva música.

Ara baixa tranquil, aliè a tot el que estem vivint, etern, en constant renovació, sense tenir en compte el pas del temps, ni els nostres petits o grans problemes, com tampoc els anys de bonança o de pandèmia.

D’ací a cent cinquanta anys nosaltres no hi serem, i d’altres persones escoltaran el seu pas, la seva lliçó de vida.

És un tema que sempre m’ha fascinat. Els llocs i els homes. De quina manera, les ciutats i els paisatges ens sobreviuen. M’agrada imaginar-me l’Andorra d’ací a cent anys, amb els gratacels que hauran modificat la pell del país. M’agrada pensar amb l’Andorra la Vella sols vista a les primeres postals del país.

L’Andorra on hi havia quatre cases prop de l’església i tot de camps estesos per la vall.

I m’agrada sentir com el riu, la seva força i fragilitat, marquen la vida i el destí dels homes que viuen a la riba.