Em va saber greu quan se’n van anar de la placeta de la Consòrcia, sí. Veia els treballadors com baixaven les caixes plenes de llibres i les carregaven a la furgoneta i m’agafava un no sé què. Casa Bauró era -és, de fet- un edifici preciós tot i que reconec que poc pràctic per a un ús públic intensiu: massa petit, massa escales. Però també era cèntric i acollidor. Quan fas teu un espai, n’obvies els defectes i t’aferres a les qualitats. Però era evident que el trasllat era necessari, inajornable, i que al Rosaleda, que és un edifici molt més gran del que sembla d’entrada, la Biblioteca Nacional d’Andorra hi encaixaria molt bé. També m’imaginava amb angúnia el trasbals infernal de la mudança: sempre que he canviat de casa, qui més ha patit ha estat la biblioteca, perquè el procés ha servit per esporgar-la una mica (potser una mica massa, ho reconec). La temptació de deixar enrere llibres que saps que no llegiràs mai més és massa gran, i és com deixar anar llast. Però estava convençut que en mans de la Júlia, la Meri i la Gemma tot seria bufar i fer ampolles i que pel camí no es perdria ni un trist fulletó turístic. Encara no he anat a veure-les. Sé que hi trobaré un espai horitzontal, obert, amable, accessible a tothom. Igualment cèntric (potser no tant) però molt acollidor. El temple dels llibres, l’epicentre de la bibliografia del país, un lloc on quan hi vas saps que no serà mai la darrera vegada.
Per molts anys.