x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

De tots?

Foragitar qui no aprengui català en un any sembla desproporcionat i discriminatori
Actualitzada 16/08/2020 a les 06:25
La idea de fer fora del país l’immigrant que en un any no tingui els coneixements i la pràctica del català per obtenir el certificat de suficiència en el segon nivell mínim, el B1, sembla desproporcionada, discriminatòria i potser fins i tot contraproduent.

La llengua, com l’estimació al país, difícilment s’imposa amb mesures repressives. Van haver de passar mots anys per desterrar de la pedagogia aquella vella dita espanyola que la lletra entra amb sang. Una demostració és la gran quantitat de residents amb l’estada d’anys suficient per accedir a la nacionalitat i que no es naturalitzen, perquè no volen renunciar al passaport originari i, de vegades, com a protesta pel temps que han hagut d’esperar. Les declaracions i iniciatives contra els vint anys de residència previs o a favor de la doble nacionalitat, han estat intermitentment tan repetits com rebutjats al Consell.

Un mínim d’eficiència i de pràctica en la llengua oficial, única, ha de ser una exigència lògica per als treballadors públics, els qui atenen el públic en general, i també per a la nacionalització. Més, amb la diversitat d’ofertes d’ensenyament públic i gratuït que en faciliten l’accés. Fer-ho als immigrants d’arribada recent, a l’any, sota alternativa d’expulsió sembla una amenaça fora de mida, que més aviat els pot portar a rebutjar el que es proposa com a “cosa de tots”.

Però sobretot resulta discriminatori. Perquè hi ha molts residents de ple dret des de fa anys i panys que no han volgut o no han pogut passar l’examen d’assimilació i que s’entesten a no aprendre ni parlar –no diguem ja escriure– l’únic idioma oficial, tot i que no porten aquí un any, ni cinc, sinó dècades.

A falta d’estadístiques fiables, hom intueix que la majoria de persones que viuen d’esquenes a la nostra llengua són d’origen espanyol, i no tant els vinguts de Portugal, tercera comunitat més nombrosa en aquestes valls, que fan el que poden amb l’aprenentatge i l’ús, com a mostra de la voluntat d’integració.

Pocs s’atrevirien a demanar l’expulsió d’aquestes persones tan arrelades, amb cònjuges, fills o fins i tot néts andorrans. Tanmateix hi ha qui dóna suport i estampa la seva signatura a favor del desterrament dels que, en general, semblarien més desfavorits: treballadors i treballadores en condicions laborals precàries o fins i tot que s’han quedat sense feina abatuts per la pandèmia.

Abans de la Constitució, la discriminació dels nouvinguts fins a arribar a obtenir la “privilegiada” era un fet emparat per les lleis, que els imposaven obligacions de les quals eren exempts els nacionals, com ara tràmits a passar en terminis més curts i taxes específiques.

Si aquelles situacions es van superar, sembla que aquesta iniciativa d’ara no sigui gens compatible amb la proclamació d’igualtat de drets i deures de la Carta Magna.

Potser la millor manera d’impulsar l’ús general de la nostra “maltractada llengua”, com deia en Raimon, no és cap altra que fer-la servir preferentment, sempre i amb insistència. Pel carrer o –sobretot– a qualsevol finestreta, taulell o caixa de botiga o supermercat, sense caure en un fals paternalisme. Pot ser la millor manera de convèncer l’altra part de la necessitat, de la utilitat, d’entendre i expressar-se en l’idioma nacional.

Canviar a un altre vehicle d’expressió hauria de ser excepcional, només per al visitant fàcilment identificable que ens demana una adreça o una orientació a qualsevol vorera o des de la finestreta d’un cotxe. I si es pot, en la llengua en què ens preguntin, si la coneixem, que al plurilingüisme no li calen més límits que els de la capacitat personal.

Abans de signar perquè foragitin persones arribades fa poc i generalment menys afavorides econòmicament i social, hauríem de pensar si demanaríem el mateix per a tants coneguts i conegudes arrelats aquí des de fa temps, amb una o més generacions de successors andorrans, però que continuen sense voler fer servir el català, tot i que fa dies que l’entenen i ho demostren, però s’entesten a no fer-lo servir.
  • #1 Damià
    (16/08/20 09:36)

    Sembla subrealista discutir aquest assumpte en un món globalitzat on desapareixen desenes d'idiomes i dialectes cada any sense treva.

    Respondre
1
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts