No sé fer croquetes

De tota la vida que el menjar i jo tenim una mala relació: sempre tinc gana, però soc una llepafils i no m’havia parlat mai amb els fogons fins que ens van enclaustrar i, com si no tingués prou maldecaps com tothom, em vaig veure obligada a fer mans i mànigues per no morir-me de gana. Tot plegat ve d’antic.

De petita, tot just la cara neta, preguntava a la mare què hi havia per dinar i la resposta variava: els dilluns, “llet de mico vidu barrejada amb poca cosa”; el dimarts, “callemus en cassola”; el dimecres, “una mica d’això i no gaire de res”; el dijous, “pets amb merda, roseret”; el divendres, “faves tendres”; el dissabte, “escudella, que és dissabte”, i el diumenge, “collonets farcits”. Però si la llet de mico o els callemus o l’això i el res o les caguetes o les faves o l’escudella o els collonets no em venien de gust, tothom corria a fer-me patates viues i ous ferrats; és a dir, que no he tastat mai coses que fan pudor (sardines a la brasa, bròquil bullit, formatge, tripes i menuts...) o que, només de pensar-hi, em repugnen (ostres, foies, salses diverses...).

A més, essent noieta (com passen els anys), entrava a la cuina quan la mare feia un dels seus arrossos o unes patates estofades i li demanava que m’ensenyés a cuinar-ho. Ella sempre em responia: “Ni en broma. Jo no et penso ensenyar res del que saben fer les dones; així, quan siguis gran, no seràs mai l’esclava de cap home.” Realment, no he estat mai l’esclava de ningú, però al preu de no tenir ni idea d’absolutament res: ni posar una rentadora, ni cosir, ni cuinar. Secret: recordo que una dona que em volia fer quedar malament anava repetint a qui la volia escoltar que jo no sabia fer croquetes (pobra! si hagués sabut que no sabia fer res!).

La crua realitat és aquesta: fins que ens van tancar a pany i forrellat, a l’hora dels àpats, a casa, amb sol o amb neu, el més calent era a l’aigüera. En canvi ara, com que cuino de memòria i d’oïda, s’hi sent olor de llet de mona separada, d’enraonemus en microones, d’una mica de res i no gaire de tot, de trons de cul, de caps de la fava, de dues tasses de caldo i de tenir-ne els daixonses plens. Però jo continuo sobrevivint amb patates viues i ous ferrats. Maleïda Covid!