Llegeixo en una entrevista al cosmòleg Iván Agulló que l’etimologia de la paraula grega anthropos (home) significa “el que mira cap amunt”. Hauríem d’inventar, doncs, un neologisme per designar l’home actual. Les civilitzacions antigues van cercar als estels el seu panteó particular per mirar d’explicar els fenòmens naturals, inclosos la vida i la mort, i l’atzar que governa el nostre esdevenir. Ara ens és fàcil fins i tot fer conya de les cuites d’uns déus massa humans per al nostre parer, però convindria no oblidar que la nostra civilització, sortosament tan racional, tan sols ha substituït les antigues nissagues celestials per la conjectura que tot el que existeix prové d’una explosió primigènia (l’anomenat Big Bang), postulada pels models matemàtics que fem servir per explicar els fenòmens físics. Conjectura, d’altra banda, que necessita d’una dosi de fe tan gran o més que les creences dels antics, atès que els esmentats models només permeten una aproximació asimptòtica a l’origen de tot plegat. Sigui com sigui, el cas és que, tret dels militants entusiastes de la meteorologia i de l’astronomia, que n’hi ha, però tampoc tants, estadísticament parlant, hem deixat de ser els que miren cap amunt per passar-nos els dies mirant més aviat cap avall, amb el nas enganxat a una pantalla que ens diu quin temps farà sense necessitat d’observar el cel, i on podem veure la pluja d’estels de la darrera nit tot just prenent el primer cafè del matí, i, el que és encara pitjor, mitjançant la qual hem bescanviat la saviesa continguda en les cosmogonies clàssiques per la vanitat i la banalitat del panteó de fireta de les xarxes socials.
