T'estimo

Em toca triar música. M’acabo decidint per un tastet de chanson, un vals a mil temps per aquí, una mala reputació per allà i també, és clar, Le plat pays. Com que les nenes em demanen que els expliqui de què van les lletres, passem les cançons més d’un cop, especialment aquesta última, un gran exemple de com es pot cantar la terra sense exaltacions ni patriotisme. Ja posats, els dic que es fixin en les repeticions dels primers versos, en l’ús dels homònims, en l’ús de les imatges i de la contraposició ondulat-pla... El joc les diverteix i acabem passant quatre o cinc cops aquells versos, que fan així: “Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague / Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues / Et de vagues rochers que les marées dépassent / Et qui ont à jamais le cœur à marée basse…” Jo també me’ls escolto de nou, esforçant-me per mirar d’escoltar-los com si fos el primer cop i aleshores em pregunto què em semblarien aquests mateixos versos si els hagués llegit a Twitter uns minuts abans, entre notícies, sentències, reflexions i mems. I crec que la paraula que em vindria al cap seria “ocurrent”. Tot just ocurrent. I penso què hauria estat de tants cantautors amb la competència actual i amb la superficialitat amb què ens mirem les coses actualment. I penso què serà de tants creadors actuals, a qui el mitjà en què es veuran obligats a mostrar-se no ajudarà gens que ens creiem que són capaços de fer coses grans.

Ara trien música elles. Acaba sonant Les coses senzilles, del darrer disc de Txarango, una cançó de comiat d’una parella per a qui ha estat difícil fer-se la vida senzilla, que de vegades no troben el camí i que malgrat tot s’acomiaden amb un “T’estimo”. Saps amb quina paraula s’acaba la cançó, papa?, em repten les nenes tot just quan comença. L’erro dos o tres cops, em rendeixo i m’acaben donant la resposta –espòiler: “T’estimo.” Em diverteix a mi, ara, que ho considerin una única paraula. I em poso a pensar en contraccions i en apòstrofs i em fan pensar en societats més obertes que les nostres. Hem arribat a un nivell de purisme i de perepunyetisme, en què tot és sagrat, en què tot són ofenses, que de ben segur que no toleraríem agilitzar la llengua amb un al, un del, un t’odio o un t’estimo.