L'enveja, un mal creixent

L’enveja no es basa a desitjar el que té l’altre, cosa bastant natural, sinó que es basa a desitjar que no tingui el que té, que no tingui èxit, que no sigui recompensat. En definitiva, no se centra en un mateix, l’envejós, sinó en l’altra persona, l’envejat.

A vegades arriba a ser tan forta i corrosiva que pot arribar a provocar situacions molt doloroses, sobretot quan la persona és molt propera. Es diu que l’enveja de l’amic pot ser pitjor que l’odi de l’enemic.

L’enveja sana és similar a l’admiració. Motiva a la millora personal. En canvi l’enveja maligna es relaciona amb ser deshonest i amb la conducta immoral.

Per tant, no deixar de ser un sentiment que treu el pitjor de les persones, que comença infravalorant els èxits o millores que tenen, passant per afirmar que les millores aconseguides són fruit d’avantatges davant dels altres, fins a arribar a desitjar el pitjor per a la persona envejada i aprofitant per provocar càstigs psicològics o fins i tot físics.

És habitual veure aquests comportaments a la feina, amb els amics, a l’esport, a l’escola.

Una de les coses pitjors és la intenció de voler justificar aquesta enveja malaltissa.

I l’altra és quan la persona envejada fracassa. L’envejós té un sentiment d’alegria visible i que no pot amagar, tot i que intenta una falsa preocupació. Sí, aquell tipus d’alegria que se sent quan l’estudiant de la classe suspèn. Quan el company de feina no obté l’augment que ha demanat. O quan a l’amic el deixa la nòvia.

Segurament si pensem tots amb sinceritat trobarem comportaments propis d’aquesta mena.

Però el problema no és que alguna vegada sentim enveja, sinó és quan aquesta enveja envolta la nostra vida. Aquella reacció en què cada cosa que veuen van a destruir-la simplement pel fet que no els passa.

Cada cop la nostra societat es troba més plena d’enveja. I això no és bo. I cada cop és més freqüent. O com a mínim cada cop es veu més. Segurament les xarxes socials ajuden a treure la part negativa de les persones. Es té la facilitat d’expressar-la per així humiliar més la persona envejada, i fer arribar aquest missatge a més gent.

Per què s’ha de ser tan envejós quan a d’altres els va bé i no ens perjudica?

No és millor alegrar-nos-en?