x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DE LA MEVA AGENDA

Gaudim del nostre tresor

Cada un dels nostres dies és un diamant irreemplaçable
Actualitzada 02/08/2020 a les 06:30
Ha succeït aquesta setmana del segon torn de colònies: “AMB LA MUNTANYA, L’ALLIBERAMENT”, Estiu 2020. Marc, el monitor Marc del noi Cesc, de la Borda d’AINA, es queixa cada nit durant la revisió del dia, quan els ainistes fan el primer son, del seu comportament: “El Cesc va a la seva bola. Ho protesta tot. El més greu és que no s’integra en la seva patrulla.”

La mare, el dia que feu la fitxa de la inscripció, confià al mossèn: “El meu fill és tot el meu amor i també la meva creu. Als seus 14 anys s’ha tornat molt malhumorat. No escolta. Porta molt malament l’absència de l’autoritat del pare. La seva manera de protestar, us adverteixo, és donar cops de peu al que sigui.”

El mossèn ha motivat els bordistes per fer una de les excursions més precioses del programa d’AINA, l’ascensió als llacs de la Vall del Riu. Enfilarem davant de Sant Joan de Caselles el sender devers el Vilar fins a l’Armiana per admirar la típica casa andorrana en pedra seca, Cal Fontana, amb el seu cobert. El Cesc se separa de la patrulla. El mossèn s’hi apropa. Li diu: “Mira quina gavernera més florida. Observa les boniques gavernes. Les punxes encara la fan més captivadora, com diu el Petit Príncep. La vida és bonica quan hi ha roses amb punxes”. El Cesc respon amb unes puntades de peu a unes planxes de fusta del sostre enrunat de la casa, però li sorprèn una bosseta de pedres que surt d’un matoll d’herba. Encuriosit, el recull i el posa a la motxilla. Ben esmorzats enfilen el petit camí de la Vall acompanyats durant tota l’ascensió pel cant del rierol i pel paisatge sembrat de les bordes més típiques andorranes com la de Mora, per la Vall. El pic de l’Estanyó que corona la Vall atreu i entusiasma el Cesc. El monitor s’alegra en veure’l caminar amb tantes ganes, quan fins ara havia fet un posat més aviat de “passar” de tot.

Els bordistes celebren l’arribada al llac més profund d’Andorra amb el cant He somiat. Tanta bellesa els apareix com un esbalaïdor somni. El Cesc cerca el marge del llac on s’emmiralla el pic de 2.915 m. Mentre els companys fan una becaina per agafar forces per a la baixada, el Cesc treu la curiosa bosseta de pedres. Una a una les llença a l’aigua del llac fent un desig, com si fos la font de Tréveris de Roma o com si posés un llantió a la Mare de Déu de Meritxell.

Escoltem-lo amb atenció:

Per ser feliç... desitjo tenir autoestima. Fa un petó a la pedra i la llença al llac. Es sorprèn del cercle que genera en l’aigua.

Per ser feliç... desitjo tenir una família en la qual hi hagi molt d’amor i que junts fem excursions com aquesta. Llença la pedra de manera que faci molts cercles.

Per ser feliç... desitjo ser amic de tots per tenir amics.

Per ser feliç... desitjo tenir més bones maneres a casa i a l’escola.

Per ser feliç.. desitjo tenir una bicicleta.

Per ser feliç... desitjo passar uns dies amb els avis, que viuen a Tossa de Mar.

Segueix tirant una altra pedra al llac tan lluny com pot, com si aquesta li hagués d’augmentar la felicitat que ha vist sempre en els avis.

Per ser feliç... desitjo trobar una noia que m’estimi de veritat.

Per ser feliç... desitjo estudiar més i
treure bones notes el proper curs.

Per ser feliç... desitjo ser un dia monitor d’AINA tan bo com ho és el Marc.

Llançades aquestes nou pedres i, després de rumiar-ho, no tira la desena. La guarda, de nou, a la bosseta. I es diu a si mateix: “La guardaré per donar-la al mossèn, en record de l’excursió. Així el faré feliç i jo seré feliç”.

Quan va arribar a AINA, abans de dutxar-se, va anar al Cau Mossèn. Va treure de la motxilla la bosseta amb la pedreta que feia 10, i va dir: “Ramon, aquí té un regal de l’excursió.” I la hi lliurà. El mossèn, agraït i sorprès, l’agafà i exclamà:

“Oh quina meravella, Cesc! No és una pedreta, és un diamant d’allò més valuós...!”

El Cesc, per un moment, es desespera, s’estira els cabells pensant en totes les pedres que havia llençat al llac, sense apreciar-ne el valor.

Pensem ara nosaltres, per uns instants: “Quants de nosaltres passem per la vida ignorant els preciosos tresors que tenim a l’abast i només somiant en allò que no tenim i ens sembla perfecte...”

Cada un dels nostres dies és una diamant irreemplaçable. Les colònies i campaments d’AINA són una pedra diamant per aixecar l’Andorra postpandèmia.

Acampo amb els ainistes a Mereig. Contemplo el meravellós paisatge: roc del Quer, Casamanya, bony de les Neres, les Pardines, cap de Rep, el Forn, Encampadana... als peus, la casa de la meva Confident Meritxell. Amb la seva mirada contemplo tanta bellesa i em pregunto: “Quina terra deixarem a aquests infants acampats?” I la Meritxell completa: “A quins infants transmetreu aquesta nostra terra?” Si ajudem els nens i les nenes a contemplar la bellesa de la natura, aleshores els donarem una terra que sabran treballar, respectar i preservar... com diu la sardana andorrana: “És Andorra un paradís!”

De nosaltres depèn saber-los aprofitar o per contra llençar-los als llacs de l’oblit i no recuperar-los mai més.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts