El necessari punt de pausa

Fa molt de temps, una entitat esportiva que passava per molt serioses dificultats econòmiques fa fitxar una mena de gerent o màxim responsable executiu. I ho va fer a un preu notable. Van pactar un sou important, tenint en compte el que cobrem una majoria de ciutadans. Recordo que les crítiques van ser ferotges, a sang, amb arguments del tipus que se’l fitxava per amistat amb el president, per servilisme polític, per tornar un favor del passat, etc. I sobre el sou es van dir moltes coses, que on aniríem a parar, que la junta s’havia tornat boja, que al final pagava la padrina, etc. El tema dels comentaris no estava tan... desenvolupat com ara, per dir-ho de forma original, però ja feia fortuna. I el raje a les xarxes estava a les beceroles, però ja s’hi podia sucar força pa. Després de molts comentaris que podrien haver estat signats per Kalàixnikov i cia., en va arribar un, de curtet, concís, que hi posava un punt de vista diferent. Es demanava, més o menys, que si aquesta persona cobrava X, però aconseguia generar en patrocinis, publicitat i similars el seu sou multiplicat per 20, on era el problema. El matxet als comentaris va davallar en intensitat, però encara fumejava un pèl mentre van començar a arribar els ingressos extra que augurava l’opinant futuròleg. No ho recordo amb exactitud, però si no va arribar a vintuplicar el seu sou, s’hi va acostar. L’entitat va sortir del forat en què es trobava i va iniciar una època molt més positiva i esperançadora. I és que, de vegades, moltes, moltíssimes vegades, cal un puntet de pausa que no acostumem a tenir per fer judicis de valor contundents. Tenim el dit tens al gallet i se’ns escapa sovint el tret al crit de “jo utilitzo la llibertat d’expressió com em dóna la gana i tu no ets ningú per tapar-me la boca”. També seria bo que afegíssim que la fem servir de forma responsable i, sobretot, després d’un bon puntet de pausa. I com aquesta, milers.