x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El “miracle” Andorra

Diverses cruïlles de la història van amenaçar la sobirania plena del país.
Actualitzada 02/08/2020 a les 06:32
No fa gaire, l’arquebisbe-copríncep Joan Enric assegurava que el papa Francesc es referia al nostre país com a “miracle”. Efectivament, sembla extraordinari que un territori amb rels medievals no hagi seguit la mateixa evolució que altres de semblants. Ja ho va dir en un pregó de la festa major de la Seu l’ara desprestigiat Jordi Pujol que “sense un copríncep bisbe, Andorra no existiria”. Una obvietat històrica, però que potser cal explicar: reis, prínceps i comtes van anar deixant en herència a fills o filles els seus territoris, posteriorment adherits a d’altres per herències successives o aliances matrimonials.

Així, el cap d’Estat de Foix reconegut pels pariatges del segle XIII va anar traspassant el títol, via successors, al Bearn, al regne de Navarra i més tard, amb el navarrès Enric IV –prèvia reconversió al catolicisme amb la cínica expressió “París ve s’hi val una missa”– al rei de França i, d’aquest, al president de la República del gran estat del nord.

El moment més proper en què podia haver perillat la independència andorrana va ser durant el debat de la Constitució del 1993, quan va sorgir el moviment intern, amb el grup anomenat Europa i amb el vistiplau del rei Juan Carlos I –que sempre va negar l’aspiració en públic però la repetia en privat, segons podria explicar molt bé Marc Forné– per allò de l’equilibri en les relacions amb els veïns, present sempre i consagrat al Manual Digest.

El copríncep Martí va explicar fins a quin punt va arribar i decidir el suport tàcit del Vaticà al manteniment del cap d’Estat religiós, amb la complicitat del president Mitterrand i les seves manifestacions a l’aleshores cap de Govern Òscar Ribas a l’Elisi, contra la doctrina tradicional del Quai d’Orsay que volia mantenir el Coprincipat com una mena de protectorat, inclosa la validació internacional dels andorrans amb documentació francesa.

Segurament, d’entrada, rei espanyol i president francès haurien mantingut l’estatus del coprincipat. Però les vicissituds de les relacions internacionals eren i són, imprevisibles. Justament aquest episodi l’explicava Joan Massa el darrer dimecres amb tota l’autoritat del testimoni directe.

Dèiem que va ser la darrera vegada. Els pariatges van solucionar la guerra –literal– entre el bisbat i el càtar comte Ramon Roger de Foix, qui va arribar a saquejar la catedral de la Seu, i obligat posteriorment pel pacte a enderrocar el seu castell de Sant Vicenç d’Enclar, fos o no a la roureda de la Margineda.

El 1571, una carta del Doctor Ricardo de Mendoza i els llicenciats Bernardo Gascó i Francisco de Ribera instava “la Suprema” (màxim òrgan de la Inquisició espanyola) a traspassar un Coprincipat, aquesta vegada el que avui diríem de la part afrancesa, el rei d’Espanya.

L’argument era de caire jurídic i prou retorçat des del punt de vista actual: a la princesa Joana de Bearn, morta enverinada, l’havia excomunicada el papa Pius IV per “herètica i hersiarca”, la qual cosa comportava el comís de totes les possessions, inclòs el feu, i demanaven que “hi posessin en cap Sa Majestat” (el rei d’Espanya). No deixa de ser curiosa la proposta d’atorgar-li al sobirà del sud el que avui coneixem com a Coprincipat francès. I no és agosarat intuir que els corresponsals anaven més enllà i pensaven que el següent pas hauria estat la cessió de drets per part del bisbe al monarca. La iniciativa, com sabem, no va prosperar

Hi ha, però, un antecedent encara més llunyà, de l’inici del segle XIII, que podia haver canviat no només el nostre destí, sinó el mapa de l’Europa que avui coneixem. L’any 1231, a Tudela, els dos “gegants de la cristiandat”
–en denominació papal, per gran alçada inhabitual de tots dos a l’època i les batalles victorioses contra els sarraïns– Sanç VII “el fort” de Navarra i el nostre ben conegut Jaume I “el conqueridor” van signar un tractat en què es nomenaven hereus mútuament, també dels regnes respectius. La nova monarquia unificada difícilment hauria pogut ser resistida per un bisbe d’Urgell i un compte del nord abans dels pariatges.

L’edat afavoria el català i efectivament, va sobreviure l’aliat i coprotagonista de la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. Si el pacte havia tingut inicialment reticències dels navarresos, qui va culminar l’abolició de fet va ser Blanca, la germana de Sanç, qui va aconseguir el nomenament com a monarca del territori del seu fill, Teobald III de Champanya, en lloc de Jaume.

La unió del regne catalano-aragonès i l’altre pirinenc encara perdria una altra oportunitat, amb la mort, suposadament accidental de l’hereu comú, l’humanista Carles, príncep de Viana i de Girona, per una caiguda de cavall a Barcelona el 1461. Hi ha bascos cultes que se’n refereixen sovint.

Hi va haver altres moments i circumstàncies històriques que podrien haver impedit la persistència del Coprincipat sobirà d’Andorra, més insistents per part espanyola i episòdicament, des de la Generalitat de Catalunya, com va explicar Amparo Soriano. Però gràcies sobretot al cap d’estat religiós –sense possibilitat de cessió en herència ni dot– hem arribat fins avui. Amb el gran avantatge de la garantia de futur i els inconvenients i limitacions socials i legals sobradament coneguts. Fins que el poble sobirà, a través dels representants legítimament escollits, no vulgui emprendre un altre camí.

Algun historiador hauria d’acceptar el repte d’investigar i descriure tantes amenaces salvades al llarg del segles, oi, Joan?
6
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts