x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
Foc i lloc

No crec en un déu

Actualitzada 30/07/2020 a les 06:41
Dissabte en faig 56. Mira que són anys i ja n’hem passades unes quantes. Doncs, encara, de tant en tant, la vida m’enganxa de través. Me la fot per on menys me l’espero. Me l’engalta com més distreta estic, com aquella vegada que el senyor Estrach me la va fotre per darrere quan collíem papers al pati dels col·legis nous i la senyoreta Buxeda quasi va tenir un cobriment en veure el pare amb la pistola desenfundada.

56 anys i la vida ha anat passant mentre jo feia plans. He caigut, m’he aixecat, he rigut, he plorat, he cantat, he cridat, he odiat i he estimat (només faltaria!). Això sí: cada vegada m’he refermat més en la idea que cada un de nosaltres no és res més que un ésser viu més, com un bri d’herba o com un gran saüc, com una ameba o com una balena... Res més, no cal donar-hi voltes. Però, coi d’humans, ens hem inventat la idea —i ens l’hem creguda— que som éssers superiors a la resta d’individus de l’univers i hem desafiat les lleis de la natura: ens hem inventat operacions i medecines per plantar-li cara, li modifiquem els preceptes amb la nostra prepotència... Però, quan ella diu prou, no hi ha qui l’aturi. I, de tant en tant, ens recorda que només mana ella. Però, com que solem amagar les desgràcies i la mort, tot sovint ens en descuidem fins que, de sobte, plaf!, ja ens l’ha fotuda i ens torna a obrir els ulls. I enguany ens n’ha deixat anar una de tan grossa que, malgrat que uns quants continuen aliens a tot, a alguns les cames encara els tremolen i als altres els ha estabornit i ja es tenen per morts.

Hi ha qui diu que la vida és una gran comèdia que sempre acaba en tragèdia. Jo diria que per a molta gent és una gran tragèdia que acaba en comèdia. No ho sé. La vida... “Une grande boutade!”, que diuen els francesos (“una gran putada”, en català de casa). Potser per això els creients en alguna fe em fan enveja. Creure en un déu (foteu-li el nom que vulgueu: d’Al·là a Jehovà passant pel “Déu dels pobres” o pel déu que ens va parir) deu ser genial. Com a mínim et consola i hi pots parlar i t’hi pots enfadar i t’hi pots discutir i el pots estimar i li pots demanar déu i ajut i fotre-li la culpa d’aquesta vida que qui sap si val la pena viure 56 anys. Segur que sí.
  • #3 Ha
    (30/07/20 19:21)

    Provi a creure a veure què passa.

    Respondre
  • #2 Rimentol
    (30/07/20 16:59)

    DÉU

    I tu, què vols?

    JO

    Doncs jo sols vull
    —ei, si pot ser—:

    Un poc de fam
    i un xic de pa.
    Un poc de fred
    i un poc de foc.
    Un xic de son
    i un poc de llit.
    Un xic de set
    i un poc de vi
    i un poc de llet.

    I un poc de pau.

    Un poc de pas,
    un poc de pes
    i un poc de pis.

    I un xic de niu.

    Un xic de pic
    i un poc de pac
    —o un xic de sou
    ...

    Respondre
  • #1 Filó
    (30/07/20 14:47)

    M'ha agradat el teu article. En el meu cas, com que sóc un gran xerraire, sempre he estat politeísta. Reconec diverses divinitats, més o menys independents, i així sempre puc xerrar, amb una o l'altra, o sovint amb totes a l'hora. ;-)

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts