Els que tinguin una certa edat recordaran, tal vegada, com en la televisió espanyola del tardofranquisme, cap allà el 1974, emetien un programa que es deia Camino del récord. El presentava Daniel Vindel, que s’havia fet famós amb aquell memorable Cesta y puntos. Aquell programa estimulava una sana competència esportiva entre joves, per equips (d’escoles) i també individuals. Repassant els arxius online de RTVE (i amb l’auxili de Shazam) descobreixo que la fantàstica sintonia d’entrada era una peça d’un grup holandès de prog-rock que es deia Ekseption. Tot aquest exercici de la memòria ve a tomb per la proesa aconseguida per un nostre conciutadà que, diuen, ha aconseguit rebentar el rècord mundial d’alcohol en sang obtingut en un control policial. Sí, ja ho sé: no n’hem de fer riotes ni treure-li importància. Ens pot fer gràcia —ho reconec—, i la cosa dona peu a tot de bromes fàcils. Però el posseïdor del rècord era, fins que el van aturar, una bomba en potència, capaç de fer mal als altres i fer-se’l a ell mateix. Tenim un evident problema social, que és la conseqüència d’una cultura que no és que sigui permissiva, sinó que fomenta el beure com a lubricant de l’activitat social. A qui no li agrada fer la cerveseta abans de dinar o un d’aquells gloriosos gintònics de mitja tarda? Jo soc el primer que m’hi apunto, ho reconec. Aconseguir allò que en diuen un ‘consum responsable’ és difícil: cal autocontrol. I, el que és més difícil, que s’esborri la pàtina de l’heroi begut. A la facultat vaig conèixer un company que, en ser traslladat a l’hospital en ambulància amb un coma etílic, es va fer emmarcar el certificat mèdic com a prova de la seva proesa. I així no anem enlloc.