Benvolgut Iñaki

Espero que quan rebis aquestes línies tu i la teva família estigueu sans i estalvis. Per la teva carta de principis de juny, sé que vas passar el confinament relativament bé i ara confio que el desconfinament no sigui pitjor. No és el meu cas. No és que jo tingués gaires expectatives, ja ho saps, però volia pensar que alguna cosa hauríem après de la pandèmia. Individualment, com a societat i com a espècie. Però res. Han deixat corda i sembla que tothom té pressa per fer el mateix de sempre, que és el que ens ha dut on som ara. El formigueig és incessant. Quina inquietud, quina ànsia els empeny a anar d’aquí cap allà sense parar? “Transeünts entre transeünts, sols i sense ser destorbats en llurs destins (...) com una nova espècie d’animals als quals la fretura ha proveït d’òrgans especials per fer front a la fam i a la mort.” La cita és de Rilke. D’una carta del poeta a la seva amant i amiga Lou Andreas-Salomé. Li escriu des de París, on se sentia estrany, desplaçat. Allunyat de tothom. És curiós però el desconfinament fa que també em senti així. Sort d’aquestes cartes que t’escric i que tu a vegades em contestes. Sort de les cartes i dels llibres. Com ja t’havia explicat, aquests mesos m’he dedicat a llegir llibres de cartes. Llegir i rellegir. Quin plaer retrobar lectures del passat que havien quedat adormides a la memòria i que les pàgines desperten i et transporten al moment en què vas llegir el llibre en qüestió, deu, vint o potser trenta anys enrere. Aleshores, com quan jo t’escric, com quan tu em contestes, aleshores no em sento tan sol. Això m’ha passat amb el Werther. També he recuperat les Lettres persanes, les Cartas marruecas. He revisitat les Love Letters d’A.R. Gurney i les Cartes mortes de Gálvez. La carta al pare de Kafka. Les seves cartes a Milena. Les de Rilke. Les de Nietzsche. A través d’elles coneixes la intimitat d’aquests grans homes i dones. A les cartes veus avançar el seu pensament, la seva obra en brut, en procés d’elaboració. Les cartes -totes les cartes- no són només una eina per combatre la soledat. Són una manera d’endreçar el món. Amb els anys, el seu pòsit és el d’un diari íntim. I al final, sempre són un mirall. Gràcies, amic, per ser el mirall on veure’m reflectit. Et saluda cordialment.