x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

Silenci amb orujo

Actualitzada 23/07/2020 a les 06:34
El silenci és com un orujo blanc ben fred: s’estavella al paladar, asseca la llengua i escalfa els sentits. Una quantitat minsa et fa perdre la vergonya; dos o tres xarrups t’escalfen; massa orujo et confon: no saps si plorar o riure, si ballar com un posseït o amagar-te avergonyit en qualsevol racó.
Expliquen que quan Juan de la Cruz estava retirat del món a Medina del Campo, sense haver dit res a ningú, s’hi presentava de sobte Teresa de Jesús perquè havia “sentit” el seu silenci. Entre això i el “vivo sin vivir en mí/ y tan alta vida espero/ que muero porque no muero”, m’he anat convencent que la Teresa, allà a la seva Àvila (terra de calor desmesurada i d’orujo blanc exquisit), agafava alguna turca d’orujo que la feia levitar.
Jo ja he arribat al “massa” silenci i ja he plorat i rigut, he ballat i m’he amagat. Ara em cal tornar a l’anar fent de cada dia. Darrerament he repassat de dalt a baix la meva relació amb el confinament. Com hem rigut i com hem plorat junts! Com hem patit i com ens hem emborratxat! Quantes taules compartides! Quants amics comuns! Quina intensitat de relació!
Sabeu? L’última vegada que vam parlar cara a cara, amb una cerveseta rere l’altra cadascun, asseguts en el silenci del menjador, em va quedar a deure un sopar a fora. Ai, senyor! Va ser la seva manera de comprometre’s a veure’ns en unes altres circumstàncies. Ens vam confessar que havia estat una merda haver de compartir la nostra vida si us plau per força, sense tenir cap interès l’un en l’altra, i que teníem sort que, malgrat haver arreplegat el papau dels pebrots, cap de tots dos estigués ingressat a l’hospital. Esperaré el sopar que em deu (no l’hi perdonaré, no!): un dia o un altre ens trobarem (segurament a l’infern: quin parell!) al voltant d’una taula amb altres amics. I, quan hagi aconseguit que em pagui el sopar, li fotré una mà d’hòsties per haver-me fet patir. I, al darrere, un petó enorme per haver-me fet companyia.
Feia temps que no tastava l’orujo, però el whisky se m’ha acabat i no em venia de gust el gintònic. A fora fa una calor sufocant i la vida continua. Plena de bons i mals records, sí, però amb la necessitat vital de continuar caminant, encara que sigui en silenci.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts