El pas d’un cometa és un dels grans espectacles universals. És gratuït, esplendorós, i té aquell toc de màgia i d’’excepcionalitat que tenen les coses imprevisibles. En un sistema tan mecànic com ens han dit que és el cosmos, on totes les òrbites són previsibles i tot es mou d’acord amb una lògica calculable, els cometes són els versos lliures. Des de fa unes setmanes el cometa C/2020 F3, batejat com el Neowise. Es pot veure a ull nu quan es fa fosc, en aquell moment indefinit en què encara hi ha una ombra de claror però encara no és negra nit del tot. El podem localitzar mirant l’Ossa Major, entre la part inferior de la constel·lació i l’horitzó. A Andorra cal buscar algun racó elevat que permeti una bona visió del nord-oest. A ull nu és perfectament perceptible. Amb uns simples prismàtics es veu de meravella. El darrer cometa que es va veure amb tanta claredat va ser el Halle-Bopp, que ens va visitar el 1997. I el pas del cèlebre Halley –aquell que està representat al tapís de Bayeux, del 1066– no està previst fins al 2061: farem el possible per veure’l, però no està del tot clar que encara hi siguem tots. Des de sempre, el pas d’un cometa ha estat vinculat a desgràcies, probablement perquè la seva emergència tan imprevista i espectacular provocava inquietud. En d’altres temps, qui sap si hom l’hauria assenyalat com a responsable d’aquesta crisi que ens tenalla, que té contorns tan difusos com incerts i intensos. Ara, el pensament científic ens ajuda a separar el que és superstició del que és coneixement. Que els astrònoms facin la seva feina i, sobretot, que els epidemiòlegs i metges (i, en darrera instància, els polítics) puguin fer bé la seva.