L'economia del tu a tu

Un dels mantres que més s’han repetit durant la pandèmia és el mal dit distanciament social. Que a la pràctica vol dir que no ens toquem i que corri l’aire. A la vegada, el teletreball, les videoconferències, els zooms, els xats i cinquanta mil ginys tecnològics més han facilitat la vida en aquesta època, i han canviat les pràctiques i maneres de treballar de moltes persones i les seves respectives empreses. Hi ha qui diu que, fins i tot, aquestes noves pràctiques han vingut per quedar-se, juntament amb un rerefons que el tracte personal no és imprescindible per tal de tancar acords i negocis.

No obstant això, en els darrers dies hem vist com des del vessant polític del país s’ha lluitat per tots els mitjans perquè la Cimera Iberoamericana de caps d’estat i de govern, i el fòrum empresarial se celebressin de manera presencial. Una fita que, un cop aconseguida, va ser plenament celebrada pels diferents sectors empresarials del país. I l’argument principal era que les videoconferències i la tecnologia no podien reemplaçar el tracte personal i humà. I és evident, ja que en una videoconferència el contacte amb l’altra persona dura el que triga la reunió; ni un segon més ni un segon menys. El debat i el diàleg són complexos i per més que es vulgui fer veure el contrari, es perd tota la comunicació no verbal: part de la gesticulació, les mirades, perquè mirant a càmera no saps mai a qui les adreces (un altre dia hem de parlar dels enfocaments de càmera que es tenen a les videoconferències), les reaccions de qui t’escolta...

Arribats en aquest punt, és més que evident que les màquines i la tecnologia encara no poden substituir el tracte humà, i que l’economia del segle XXI encara necessita i molt de la del XX. Les converses en els passadissos, els comentaris amb el del costat, les xerrades a peu dret un cop ha acabat la reunió... I és que com em va dir un bon amic “els grans negocis sempre es tanquen a la taula, amb un bon dinar i un ambient més distès”.